Sobiranisme constitucional
“Posar al centre la política respectant les lleis”. Aquest sembla ser el lema que bona part de l’independentisme està interioritzant mentre una altra part no hi pot deixar de veure la trista rendició dels ideals davant “la correlació de forces”. Però si el repte segueix sent ampliar la base social fins a fer-la irreprimiblement majoritària, no només el sobiranisme, sinó la simple decència, pot -respectant la llei- desemmascar la misèria política i moral dels grans partits “constitucionalistes”. Llegeixo a l’article 47, títol 1, de la vigent Constitució:“Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant l’ús del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació”.
Parlem, sovint, d’iniciar una nova etapa que deixi enrere la corrupció estructural del “règim del 78” i assegurem que la somniada República replanteja i regenera a fons el model social per fer-lo més just i democràtic. Doncs bé, posant al centre la política i respectant les lleis, hi ha un immens filó per enfortir la República i afeblir la monarquia. És tan evident i sagnant que davant l’habitatge el PP o Ciutadans es decanten per l’elit econòmica menyspreant els drets bàsics de molts dels que els voten, i és tan constitucionalista denunciar-ho, que costa entendre que no siguin banderes com aquestes, i no pas les més irracionals i identitàries -les que ens fracturen-, les que liderin la lluita per recuperar per a la causa republicana, i fins i tot la sobiranista, àmplies capes de votants.
El dret a l’habitatge és un test que haurien de passar tots els partits i polítics que es reclamen republicans, és a dir, profundament democràtics. Perquè ara i aquí -a la Catalunya, a la Barcelona, del 2018- no hi pot haver lloguer social ni dret a l’habitatge sense regular i limitar d’alguna manera els drets dels propietaris. Soc de la generació que va pujar en un pis “de renda antiga”, d’aquells en què els inquilins fèiem obres d’amagat perquè era l’únic a què es podia agafar l’amo per apujar el lloguer. No era una llei ideal, però són moltes les famílies que amb aquella llei franquista van gaudir d’una estabilitat que ara la LAU de cap manera garanteix. Entre les dues lleis, l’onada neoliberal, animant tothom a especular amb un dret bàsic, ens ha abocat a l’actual, i desolador, escenari.
El dret a l’habitatge força a prendre partit en l’eix social (ideològic) que tant intenten defugir alguns polítics sobiranistes. “Que no ens fracturin per aquí”, poden dir, però és per aquí que enfortirem el setge a la monarquia. El dret a l’habitatge, com altres drets bàsics, potser obre fractures en l’eix social però cus les identitàries. Ampliar la base social lluitant per aquests drets, i evidenciar que poc constitucionalistes són els partits monàrquics, és ara la millor estratègia per fer República. Quina sobirania hi ha més bàsica que sentir que el lloc on vius és casa teva.
