Jordi Carbonell 1960
04/07/2020

Sobre ‘La dida’, de ‘Serafí Pitarra’ (1960)

2 min
Sobre ‘La dida’,  de ‘Serafí Pitarra’ (1960)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsUnes representacions de La dida, de Frederic Soler Serafí Pitarra, han retornat a l’actualitat teatral catalana l’obra famosa del creador del teatre català modern. És impropi d’anomenar clàssic Frederic Soler. La seva obra té massa aspectes immadurs, deficients i superficials. El qualificatiu que més li escau és el de pre-clàssic. Tanmateix, La dida gairebé té la qualitat d’una obra clàssica i, en tot cas, manté, al cap de vuitanta-vuit anys d’estrenada, una eficàcia absoluta damunt un públic que en bona part la desconeixia. S’ha parlat molt de l’habilitat teatral de Frederic Soler i ha estat sostingut, i crec que amb raó, que a Catalunya ningú no l’ha superat en l’agilitat a valdre’s dels recursos escènics. Però l’habilitat teatral no és prou per a justificar la pervivència d’una obra com La dida, que, malgrat els seus defectes, estableix una catarsi des del primer moment. Josep Yxart considera que ja les primeres obres d’En Soler foren “la revelació d’un geni dramàtic”. El gran crític tenia raó: Frederic Soler és mancat, immatur, ple de defectes, però genial a concebre l’obra dramàtica, a crear uns personatges i a donar-los un llenguatge teatral efectiu, directe. Altrament, no fóra explicable l’any 1960 l’èxit rotund, incontestable, de La dida, estrenada al mateix Teatre Romea, l’any 1872. No ho fóra ni tenint en compte l’arcaisme de la nostra societat, ni la presència en escena d’un determinat repertori. Malgrat el qualificatiu de drama que li aplicà el seu autor, La dida és una comèdia sentimental. De fet l’argument en si té poca importància: la qualitat real de l’obra resideix en la manera com aquest argument és desenrotllat, en unes característiques d’expressió feliç i, sobretot, en la humanitat d’alguns dels personatges. [...] Un estudi aprofundit de la llengua de Frederic Soler donaria probablement resultats sorprenents si un hom té en compte els retrets que li han estat fets a totes les èpoques, començant per la seva. És cert que mancà del mínim d’exigència que es pot demanar a un escriptor conscient. Però tampoc no rebé el mínim de cultura a què dret qualsevol membre d’una col·lectivitat. Amb el bagatge que rebé, Frederic Soler, el menestral barceloní, portà a terme una obra d’una gran envergadura. I analitzats a fons, els valors positius d’aquesta obra, lingüísticament parlant, són superiors als valors negatius. Tal com els seus valors literaris i específicament teatrals de caire positiu superen de molt els de caire negatiu.

stats