Alexandre Plana 1911
27/02/2020

Sobre la crisi del teatre català (1911)

2 min
Sobre la crisi del teatre català (1911)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No hi ha crisi del Teatre català. No fa pas gaire que fullejant velles revistes, vaig trobar una notable sèrie d’articles sobre la situació del Teatre a Barcelona. La revista era L’Avenç, l’autor l’Alexandre Cortada, i la data de l’any 1892. Doncs bé, encara no fa deu anys que amb tota raó podia dir l’autor d’aquella sèrie d’articles que el Teatre català, en relació a la poca extensió de la terra catalana, produeix moltes obres, però que poques ne trobaria si seleccionades, volgués fer-ne una exportació artística. Això es deia fa nou anys, i ara, tenim una Terra baixa, que ha recorregut el món; tenim un autor, l’Iglésias, quals obres són posades a París; d’altres, com en Rusiñol, que triomfen a Itàlia. El nostre teatre ha deixat en nou anys d’ésser un “teatre de barri”, per a devenir un teatre de ciutat. S’ha deslliurat -amb un esforç titànic- del particularisme que l’ofegava i amb l’expressió de tot lo humà i amb l’ardida adaptació als nous ideals que mouen la producció dramàtica socialitzant l’art, trenca la vella tradició i emprèn la primera volada amb obres com Els vells, La barca nova, La dama alegre, Els visionaris, o cerca a casa nostra els recons, verges encara, d’observació com amb Els gitanos, d’en Juli Vallmitjana. Fins tenim el cas notabilíssim de la dona-autora, Na Paulina Ventós. [...] En una paraula: si crisi existeix és, en tot cas, una crisi externa, no pas interna; de funcionament, no pas d’organisme. I encara, crisis com aquesta que ha produït el tancament del Romea poden tenir eficàcia: ens obren els ulls sobre la veritable situació en què avui se troba el nostre Teatre com a organització. […] El problema del Teatre català és, doncs, un problema de voluntat. Voluntat per part de les empreses, per l’aspecte econòmic de la qüestió; voluntat per part dels actors, l’ésser capaços de formar bones companyies; voluntat per part dels qui poden influir en la direcció artística del Teatre català, per a imposar a les empreses un programa mínim de bon gust. Que una vegada resoltes aquestes qüestions o en camí d’arribar a la solució, no serà la voluntat del públic lo que mancarà perquè el sentit que ara es dóna a la paraula “crisi”, sentit absurd, no arribi mai a tenir son veritable sentit de decadència per transició. És massa jove encara el teatre nostre, perquè les decadències s’iniciïn. Els moments de transició, no han d’originar períodes de feblesa, de crisi, sinó períodes de vitalitat excessiva, sobreïxent. Seria una vergonya que l’evolució del nostre teatre fos entrebancada per qüestions d’organització, de rutina administrativa, o de proteccionisme aplicat a la literatura contra les obres estrangeres. Seria una vergonya que la “crisi” d’una empresa arribés a significar una “crisi” del Teatre català, que una equivocació en el negoci determinés un període de passivitat literària en lo més viu, en lo més social, que és el teatre.

stats