Soledat

Fa uns dies parlàvem de la soledat amb un amic que enyora la que se'n va anar un dia sense gairebé dir adéu. M'explicava que l'inevitable sentiment de profunda soledat el causa el buit que ha quedat en el lloc que ella ocupava. Un lloc que evidentment no només és referit al costat del llit on ella somniava, sinó en un racó del fetge d'ell que ara es debat entre gintònics i xocolata negra. Puc recordar alguna sensació semblant mentre escric aquestes ratlles i dedueixo amb certa distància que la soledat dolenta, la que té gust de xocolata i gintònic, és només del qui enyora, però la bona soledat, la del privilegi escollit, és un regal per als sentits i molt recomanable per fer les paus amb un mateix. Estimat amic, pateixes la síndrome del buit (no ho busquis al Google perquè no existeix) i això té més a veure amb el teu fetge que amb el llit gran. D'aquí un temps, amb la casa deserta, perquè no et recomano una ràpida substitució, tindràs temps per assaborir en les petites coses quotidianes la més valuosa de les companyies possibles, la de la complicitat silenciosa, que és per tot arreu, t'ho asseguro.

De fa uns mesos, per exemple, cada divendres, quan al matí vaig a comprar el diari, hi trobo una columna que unes nits abans he escrit en una de les soledats més dolces que he tingut el privilegi de tastar mai. A tocar de la columna sempre hi ha el meu partenaire Xavier Bosch acompanyant-me, al qual aprofitant l'avinentesa saludo amb amable admiració d'un costat a l'altre de plana [Sr. Bosch, encantada, que per molts divendres més, un plaer]. El miracle de la no-soledat també té a veure, doncs, amb tots els que han fet possible, mentre jo dormia després d'escriure això, que ara tu puguis llegir-ho, des del teu petit racó de soledat compartida. Si no hi fossis, també t'enyoraríem, soledat. I a la vegada, gràcies als que sempre hi sou.