Somriures i pàtries

DUALITAT. Les sucursals catalanes dels partits espanyols han excel·lit en el joc de tunejar la seva aparença i el seu discurs per adaptar-se al seu matís territorial. Se’n podria dir pluralitat, se’n podria dir transvestisme. L’únic que no juga a aquest joc és el PP, que s’ha resignat a blindar els seus vots catalans a base d’espanyolisme dur. A l’època de Josep Piqué, els populars catalans va intentar disfressar-se de catalanistes, i electoralment els va anar prou bé (de fet, massa bé, perquè la majoria absoluta d’Aznar va fer innecessària la disfressa). La vella CiU va practicar el mateix joc dual durant el llunyà 1986, amb la fracassada Operació Reformista de Miquel Roca. Va ser un fracàs a Espanya, però no a Catalunya, on els convergents van arribar a un sostre de 18 diputats al Congrés. Però els grans mestres de la doble nacionalitat electoral són els socialistes, que durant dècades van guanyar elecció rere elecció a Catalunya, presentant-se com un baluard enfront l’espanyolisme, mentre a la resta de l’Estat els Bonos i els Ibarras de torn predicaven Espanya unida i solidaritat entre regions. Per guanyar a Espanya fa falta Catalunya i per treure un bon resultat a Catalunya cal posar-se el barret catalanista, com a mínim a dies alterns.

SOMRIURES. Les forces de la nova política han après la lliçó i es presenten a les eleccions del 26-J amb un discurs esponjós fet a base de duplicitats i camuflatges. Podem i Ciutadans tenen cartells i eslògans ben diferents a Catalunya i a Espanya, sense que això sembli ofendre els seus futurs votants. Iglesias i Errejón es defineixen com a esquerra “patriòtica”, adjectiu que callen a Catalunya, perquè aquí quan un espanyol parla de la pàtria acostuma a portar uniforme. Mentrestant, ole tu, Domènech demana els vots dels independentistes. “ La sonrisa de un país”, eslògan de la gent d’Iglesias, esdevé a Catalunya “El somriure dels pobles”. Un somriure que es congela en comprovar les diferències entre el programa electoral de Podem i de la seva marca catalana (en temes tan rellevants com la Hisenda pròpia o el corredor mediterrani).

Pel que fa a Ciutadans, un partit que havia sigut molt valent defensant postures espanyolistes des de Catalunya estant, ha caigut en la mateixa temptació que els altres. Els cartells d’Albert Rivera van acompanyats de l’eslògan “ Tiempo de acuerdo, tiempo de cambio”, excepte a Catalunya, on el lema és “ Un presidente catalán para reformar España”. ¡Rivera, en un temps rècord, de Lerroux a Roca! Que divertit seria que, per un error logístic, Madrid aparegués empaperada amb aquest cartell a favor d’un presidente catalán! Els trabucs esperarien Rivera a la Calle del Turco.

Queda doncs establert que, per guanyar les eleccions espanyoles, els grans partits necessiten a) el vot dels que saben què voten i b) el vot dels que es pensen que voten una altra cosa. Se’n diu publicitat enganyosa, i és més vella que l’anar a peu. Però com que el vot és lliure, la culpa només és de qui fica la papereta dins l’urna.

Més continguts de