Sopa de galets

Veient el naixement de la plaça Sant Jaume se’m fa de cop patent la dificultat de sentir el Nadal com un temps diferent, fet de pausa, sensacions, trobades, intimitat. Potser ja és fins i tot ingenu imaginar que pot ser una altra cosa que una festa pel consum o pel descans, però cada any torno a la Fira de Santa Llúcia a ensumar l’olor aspra dels avets trossejats, buscant una emoció antiga. Difícil de retrobar. ¿No pot ser modernitzat el Nadal? ¿Cal sempre posar a la plaça Sant Jaume les figures tradicionals en l’ordre tradicional, per moure alguna cosa dins nostre?

Segur que no. Alguns anys, la interpretació moderna del naixement m’ha commogut. Pensant ara per què no sempre em passa, n’imagino la raó. A vegades s’ha aconseguit un bri de poesia, alguna cosa que ens transmet impressió de fragilitat, desemparament, tendresa. Potser la tendresa que inspira la humilitat, la dificultat de ser, en un món difícil. I el desig de trobar un recer, un lloc càlid, de poder compartir-lo, que no hi falti ningú, que tot tingui un sentit. Un sentit que, a molts, ja no ens dóna la religió, que potser només l’estremiment de l’art pot retornar-nos.

En la societat d’avui, aquesta festa ja és una anomalia; per a la majoria de les persones ha deixat de tenir un sentit religiós, però al mateix temps seguim emprant els vells símbols, els vells rituals, una mica deslluïts, gairebé esquematitzats. Cal confessar que els llums freds dels carrers no acaben de crear ni el caliu ni la il·lusió que se suposa que haurien d’inspirar-nos, que ara recorden més els hotels de Las Vegas que les llumetes de Betlem.

Què ens passa, però, que malgrat tot seguim celebrant el Nadal, seguim tractant de donar-li algun sentit, alguna ressonància personal? ¿I que sovint aquestes festes generen melangia, sensació d’una ocasió perduda en no poder trobar aquella alegria antiga, la que sentíem de petits? Com en tants aspectes de la nostra vida actual, no és un problema personal. No és que tu, jo, l’altre, no hàgim sabut crear una família o envoltar-nos d’un cercle d’amics fidels; no és que siguem insensible a les tradicions o als missatges d’amor i solidaritat. És que les festes antigues eren la celebració d’una comunitat, d’un vincle que relligava, que d’aquí ve religió. Era el moment en què tothom s’aturava per afirmar la creença comuna en els mateixos mites, per cantar les mateixes cançons i compartir el mateix gest i el mateix plat, per celebrar una identitat col·lectiva i una adhesió a una cultura i a un poble. La certesa del ser en comú i del compartir i el pertànyer per sempre. D’aquí la importància de les repeticions fidels.

Tot això tenia un preu: el control social ferotge. Qui trencava la llei del grup era castigat perquè negava la importància d’un vincle superior que calia preservar, que no podia ser amenaçat ni traït. Però hem decidit canviar, i ara el que resulta ferotge és l’individualisme a què ens sotmetem. Aquell control era en molts sentits insofrible, no només despertava emocions de grup sinó també límits a la llibertat, normes rígides que calia complir de grat o per força. Ja no hi sabríem viure, en aquell ordre tan estret, que ens ofegaria; però, com sempre, hem pagat també un preu. Ja no som una comunitat, en sentit estricte. Som una societat diversa, dispar, en la qual no compartim creences, en la qual ningú no és responsable de ningú, que això toca a les institucions; en la qual hi ha pocs rituals de grup, i els que ens queden tendeixen a irritar-nos.

En moltes dimensions de la vida actual podem detectar el miratge de la comunitat perduda i l’afany per retrobar-la. Sovint els moviments socials tracten de reinventar-la, perquè formar part d’un grup genera l’emoció del compartir una cançó, un projecte, una bandera. Alguns busquen un nou contacte amb la terra i reinventen, per un moment, els horts en comú o els balls rituals. No els dura gaire temps, que les exigències d’ara porten a la dispersió, a la crítica interna i a la competició pel lideratge. Algunes tradicions ressorgeixen, però; veient la renovada passió pels castells humans, penso sovint que és un signe de la profunda necessitat col·lectiva de refer els ritus col·lectius. Tret que allò que esperoni els castellers d’avui siguin, sobretot, les ganes de competir.

Quan arriba aquest temps dubtem de què hem de fer amb la festa. ¿Anar-nos-en ben lluny i oblidar els pastorets i els estels, seguint la nostra pròpia dèria? És una opció, certament, però no sempre satisfactòria, perquè suposa negar del tot l’esperit de la tribu, renunciar a l’últim signe de lligam. És, en certa manera, una amenaça per als altres: algú que traeix el secret ben guardat que, col·lectivament, ja no tenim res a celebrar.

Per això gairebé tothom fa un volt pels carrers, compra una figureta, una espelma vermella. I tracta d’evocar l’emoció de participar en alguna cosa que ens depassi, que ens torni la certesa de la continuïtat. La busquem en els gestos humils, repetits, propers. En trobar un objecte especial per regalar, una música meravellosa per escoltar, un lloc diferent on acostar-nos al fred i a les tardes d’hivern. Intentant que l’art ens faci de pont. Recolzant-nos en els ulls brillants de les criatures, que encara poden sentir la màgia i la bellesa de la ficció i que inauguren, en el seu imaginari, un Nadal etern que tornarà sempre amb la mateixa intensitat de neus de cotó fluix. Entaulant-nos, encara un any més, a l’entorn d’una sopa de galets, per més que resulti anacrònica en aquest temps de cuines de fusió.

Més continguts de