¿Sortir de l'euro? Un dubte fatal
El primer govern dels EUA va prendre possessió el 1789. Una de les dificultats més urgents era fer front al pagament del deute generat per la guerra contra la Gran Bretanya, que en part es devia a financers estrangers, principalment holandesos. Els títols cotitzaven informalment al 25% del seu valor nominal: hi havia posseïdors de títols que, desesperats, els venien a aquest preu. El secretari del Tresor, Hamilton, va proposar que el nou govern federal el pagués al valor nominal; el seu raonament era que si no ho feia així mai ningú no confiaria en la jove república. Malgrat l'oposició inicial del secretari d'Estat, Jefferson, i del president del Congrés, Madison, la proposta va ser aprovada. Va ser una decisió cara (el deute representava un 40% del PIB), però encertada: tan sols 14 anys després, i gràcies al crèdit internacional, la república podria doblar la seva superfície comprant a un atribolat Napoleó, que necessitava diners urgentment, el territori de Louisiana: més de quatre vegades la superfície actual d'Espanya (curiosament, l'adquisició la lideraria el nou president Jefferson, amb l'oposició de Hamilton i els seus). No sempre els EUA han fet honor als seus compromisos: malgrat que s'havien compromès a Bretton Woods (1944) a la convertibilitat del dòlar per or a raó de 35 $ l'unça, l'any 1971 el president Nixon la va suspendre per sorpresa. Però Nixon, que ja arrossegava el malnom de Tricky Dick, acabaria destituït precisament per trampós.
¿Val la pena mantenir els compromisos quan les coses es posen difícils? Els tramposos pensen que no, la gent seriosa pensa que sí, i que més val no tractar amb els primers.
Espanya té un historial de trampós incorregible: no coneixem Felip II com a Felip el Pícaro, però va impagar els seus deutes en tres ocasions (1557, 1575 i 1596) i va deixar als seus successors una muntanya de deute que els va portar a impagar en sis ocasions més. A finals del XVII, la Corona, malgrat disposar d'un imperi on mai no es ponia el sol i que incloïa la muntanya de plata del Potosí, estava desprestigiada i arruïnada. Fins a l'adopció de l'euro, la manera de fer trampes era devaluar, i Espanya ho va fer durant el franquisme (després d'acceptar les regles de Bretton Woods el 1959, devaluaria el 1967), i durant la democràcia (després d'acceptar les regles del SME el 1989, devaluaria el 1992-93).
Ara se senten veus que diuen que "si el 1998 s'hagués sabut la camisa de força que suposava l'euro no s'hauria adoptat o Espanya no hauria d'haver-hi entrat" (sic). Menteixen: des d'un principi tant els economistes com els polítics van proclamar que amb l'euro les devaluacions esdevenien impossibles i que precisament perquè era una camisa de força Espanya esdevindria finalment un país seriós: un país que equilibraria despeses amb ingressos i que controlaria la seva inflació.
Durant la dècada prodigiosa (1997-2007), sota la presidència d'Aznar i de Zapatero, els dirigents espanyols van preferir gaudir de la festa que preocupar-se de les seves previsibles conseqüències. Els economistes hi van col·laborar minimitzant-les: els informes del Banc d'Espanya i del FMI preveien un "aterratge suau" un cop es produís la inevitable punxada de la bombolla immobiliària. No ho van encertar, han arribat les vaques magres i Espanya té dues alternatives: complir els seus compromisos o incomplir-los; mantenir-se dins l'euro i fer front als deutes o sortir-ne, devaluar i impagar.
La posició oficial del govern espanyol és encara que el compromís d'Espanya amb l'euro és inqüestionable. Tanmateix, les seves manifestacions tenen poca credibilitat. A més, Rajoy repeteix incansablement que Espanya ja ha fet tot el que havia de fer i que ara és Europa qui ens ha d'ajudar. Raonament erroni: no es tracta que ens ajudin perquè ens hi hem esforçat, sinó que confiïn que ens en sortirem perquè estem fent tot el que cal per aconseguir-ho.
Com que ajudar significa donar més crèdit a un govern que no acaba de quadrar despeses amb ingressos, i com que fer la pilota més grossa és el que menys agrada a qualsevol creditor, Europa ens ajudarà massa tard i massa poc. En conseqüència, entre nosaltres progressivament guanyarà força el partit favorable a la pesseta, la solució que ens retornaria a la mediocritat de sempre.
Que ens plantegem incomplir els nostres compromisos és greu perquè podem acabar cometent l'error de fer-ho. Però també ho és perquè mentre subsisteixin els dubtes ningú no confiarà en Espanya, no hi haurà ni crèdit ni inversions i, en conseqüència, no hi haurà recuperació.
