Sortirem a la Viquipèdia

Hi aniran els pagesos, els bombers, els estudiants, els científics, els escriptors i els jubilats, emulant, sense voler, el nostre plat més famós: l’escudella barrejada. Hi van, en definitiva, tots els que fins ahir estaven apuntats al club de l’individualisme. Jo també, allà enmig. Deu ser aquesta, la definició de poble.

Al tren, al tramvia, al bar, aquests dies no parlem de res més: de què haurem de fer per poder votar. Parlem sense conèixer-nos i ens somriem més que mai per si de cas (és una modalitat nova de fer campanya electoral de supervivència). I, mentrestant, els danacols s’afluixen les corbates, toquen l’ase i torcen la boca per dir: “Les urnes són de plàstic, no votareu, és il·legal, fareu un pícnic, una protesta”. I penso: ¿si tinguessin raó ho celebrarien?, ¿es fumarien un puro?, ¿obririen un Marqués del Cascajo?

No sé com acabarà tot plegat. Els meus amics i jo, profundament necessitats de lògica i d’ironia, sortirem (no pas a fer ni un pícnic ni una mobilització) a votar i espero que ho aconseguirem, perquè, si no, dimarts que ve el govern espanyol ens passarà pel damunt com un corró per una massa de pizza fina. Farà el que calgui per -ja ho va dir la ministra Montserrat-“fer-nos entrar en raó”.

Urna de plàstic, prohibició de sobrevolar l’espai aeri (per evitar, esclar, les fotos aèries de la gentada), multes, escorcolls, la frase aquella: “ Les ganaremos 10 a 0 ”. Però al conte el gegant acaba vençut per l’enginy d’estar per casa del sastrinyol valent. Si ets l’antiheroi fas pena però caus simpàtic. L’humor no és una arma, és una armadura, i ningú no s’hi pot resistir.

Serà molt divertit si tot va bé. I al cap de dos dies, això sí, tornarem a la normalitat i tornarem a ser els catalans avorrits, ensopits, ordenats, garrepes i puntuals que sempre hem sigut. Ara, ballem amb els desconeguts.