‘Spain is different (again)’

Sabíem que el nacionalisme espanyol s’havia descarat, havia tornat a mostrar-se acríticament identitari. Va haver-hi una època en què va intentar deixar de ser-ho: als 80 i primers 90, amb la victòria del PSOE felipista, el de la il·lusió del cambio, l’espanyolisme va marcar distàncies amb el franquisme (més que renegar-ne, el va esborrar, com si no hagués existit), es va espolsar una notable quantitat de caspa i es va aplicar una capa, certament fina, de modernitat. La Movida Madrileña, els museus d’art contemporani, l’autonomisme, l’avortament, els AVE, Barcelona 92... Però després va tornar el PP, primer el d’Aznar i, després del parèntesi de Zapatero, el de Rajoy, i amb un entusiasme poc dissimulat van començar a decapar a fons, una regressió castissa que ha anat in crescendo i ha afectat tots els ordres de la vida, però amb especial fixació contra la diversitat cultural. La premsa conservadora (i la dita progressista) s’ha fet més conservadora i més groga, el rebuig a la diferència s’ha fet més obsessiu, i més evident la tolerància amb la ultradreta: l’“ A por ellos ” i els ministres cantant El novio de la muerte legionari no en són conseqüències lògiques.

Entremig, ha aparegut Cs, el típic anticòs que històricament ha generat el catalanisme -Lerroux et al. -, que ha excitat encara més les vísceres del nacionalisme d’estat. Cs es va voler disfressar de modernitat liberal, de renovació generacional i de recanvi respecte a la casta de l’alt funcionariat madrileny, però ha acabat jugant sense complexos la carta més visceral del nacionalisme, posant en qüestió des del malmès model autonòmic fins al concert basc, i acollint al seu si personatges com Toni Cantó. La caspa de sempre. La suposada modernitat ha quedat en no res. Cs ha fet Espanya més essencialista, més tancada.

Així és com estan ara les coses. Ja ho sabíem, oi? El que no sabíem és que el nacionalisme espanyol també tornaria a mostrar tics autoritaris, que abraçaria de nou l’Spain is different, com a mínim diferent quan es tracta de la justícia. Astorats, a Europa ho comencen a descobrir. I no hi donen crèdit. No entenen que es pugui tractar un assumpte polític com el català amb presos polítics i exiliats. Si la democràcia no serveix per dirimir les diferències amb diàleg, negociació i vots, ¿per a què serveix? És més: si un estat (el seu govern, la seva justícia, els seus mitjans de comunicació...) només respon amb apel·lacions i aplicació de la força policial, amb retallades de drets bàsics (llibertat d’expressió, vulneració de la separació de poders) i empresonaments, ¿realment es comporta com un estat democràtic?

Esclar, formalment ho és. Com ho són la Rússia de Putin o la Turquia d’Erdogan. Trump també presideix una democràcia. Però tots aquests mandataris demostren un respecte com a mínim dubtós per les regles bàsiques de l’estat de dret, per les institucions. A Espanya està passant una cosa semblant. Rajoy, amb el seu estil indolent, no sembla un governant dur i autoritari. Juga la carta de l’home normal que simplement fa el que toca. S’aferra al poder sense que es noti. I que altres més fanàtics li facin la feina bruta. Ell fa com si tot fos la cosa més lògica del món, com si tenir els rivals catalans entre reixes per les seves idees -per aspirar a la independència pacíficament, amb els vots- només fos un accident anecdòtic de la política, un legalisme necessari i imperatiu. Com si intervenir un Parlament i un govern fos tan sols una incòmoda molèstia. El constitucionalisme, la llei, són només el vernís que tapa la crua realitat d’una Espanya ultranacionalista, que tapa una democràcia estantissa i regressiva, que tapa el vell contrareformisme i l’afany mai extingit d’esborrar les diferències culturals i nacionals peninsulars. Espanya es resisteix de nou a la diferència. Sí, Spain is different (again).