Si el Sr. Davis aixequés el cap
Cap de setmana a Màlaga. Copa Davis. Una competició amb 119 anys creada per Dwight Davis, un tenista americà del segleXIX. Eliminatòria Espanya contra la Gran Bretanya. Nadal i Murray veient-ho des de casa, o no. Les lesions no els han permès ser-hi, sense estar lesionats no sabem què haurien decidit fer. El calendari no ajuda.
La Federació Internacional de Tenis (ITF) és l’entitat organitzadora. Sense voler-ho, ni saber-ho evitar, competeix en agenda amb el circuit de l’ATP. L’Associació de Jugadors Professionals és una entitat professionalitzada amb el clar objectiu de generar guanys econòmics per a tots els seus stakeholders : organitzadors, patrocinadors, tornejos i jugadors. A l’altre costat, la ITF és una institució profundament polititzada, com totes les entitats federatives arreu del món. La Davis viu una crisi existencial, ha d’evolucionar però no sap com fer-ho. Trossejades les eliminatòries durant l’any en els forats que el circuit professional deixa buits, no troba el seu encaix. Les audiències televisives estan minvades per moltes raons. Partits a cinc sets, que a vegades poden ser molt emocionants, però que són poc assumibles televisivament per cap cadena que no vulgui bloquejar la graella un dia sencer. Així, les audiències són cada cop més ínfimes.
Tot i ser una competició per equips nacionals equivalent als Mundials de futbol o bàsquet, el tenis és un esport individual per naturalesa. Els equips nacionals combinen malament els patrocinis individuals dels tenistes amb la capacitat de signar-ne de col·lectius. La marca que vesteix l’equip nacional només és visible a la banqueta amb el capità i els suplents, ja que el jugador que competeix ho fa amb la marca que l’esponsoritza individualment. Passa el mateix entre els patrocinadors globals de la ITF i els de les federacions locals. Tot i això, manté un magnetisme únic, perquè no hi ha rival petit. El tres-cents del món pot vèncer un top ten. La poca predictibilitat del potencial favorit, a causa del factor camp, és un clar al·licient. Els jugadors noten la pressió de competir pel seu país. En els últims vuit anys l’han guanyat set nacions diferents. El gran Federer només en té una. Diversió i color a les grades que trenca amb els motlles del tenis. Poques coses a favor, moltes en contra. Cal canviar per no morir. Cal trobar consens entre directius i països. Després, aconseguir convèncer els jugadors que cal jugar-la com passa als Jocs Olímpics. Qui s’atreveix a reinventar-la?
