ABANSD’ARA

Subjecte i objecte de la política

De l’article de Crexells (Barcelona, 1896-1926) inserit a La Publicitat tal dia com avui fa 95 anys (21-VIII-1924). Una argumentació en el marc del final de la Gran Guerra, feia sis anys. En caure, derrotat, l’estat dual austrohongarès, s’havien emancipat nacions sotmeses com Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia i Montenegro.

La distinció entre el subjecte i l’objecte d’una acció no és pas cosa difícil. Si un home fa una estàtua, la distinció entre el subjecte i l’objecte de la seva activitat és ben senzilla: l’home que fa l’estàtua és el subjecte, el tros de marbre és l’objecte al qual s’aplica la seva activitat. Ara bé: subjectes, no ho són pas tan sols les persones individuals, ho són també les persones col·lectives. Subjectes són, per exemple, els Estats. D’accions dels Estats, n’hi ha de diverses menes. Una de les accions més importants dels Estats és fer les lleis. [...] Passa que algunes d’aquestes accions que tenen per subjecte l’Estat tenen per objecte els homes i les relacions humanes. Una llei serveix per a regular certes accions humanes. Un Tractat que sancioni una annexió, per exemple, altera la situació jurídica d’un cert nombre de persones. [...] Però l’Estat, al seu torn, és representat per homes. Homes són els qui fan les lleis i homes els qui fan els Tractats i declaren la guerra. Passa, doncs, en els actes centrals dels Estats aquesta cosa curiosa que els objectes són del mateix ordre que els subjectes. [...] Però hi ha un subjecte i un objecte més transcendental de la política. Aquest subjecte és la nació. És el que s’ha anomenat el nostre cos immortal. Pels interessos d’aquest ésser immortal, en el qual inscriu cada home el minut de la seva vida i al qual aporta el seu gra de sorra espiritual, cal realitzar també actes polítics, cal prendre decisions. La nació és també un objecte de política. Qui ha de representar el subjecte d’aquesta política? Hi ha diverses opinions [...] però de fet, en tots els casos, se suposa que la nació és el veritable subjecte de la política i es discuteix només sobre la manera de fer-lo representar millor per uns homes. Passa, però, de vegades, que, en transcendir l’activitat d’una nació fora d’ella, sotmet una altra nació o una part d’una altra nació i la fa simple objecte de política. En aquest cas, àdhuc si els individus de la nació sotmesa poden prendre part en la legislació de l’Estat opressor, no es pot dir que la nació sigui subjecte de la seva política, perquè les seves decisions vénen neutralitzades pels individus de l’altra nació, els interessos de la qual no coincideixen i molt sovint són oposats amb els de la nació sotmesa. Ara bé: jo voldria sentar com un principi fonamental de justícia, aquest: només és just que un individu o una nació capacitats siguin objectes de política quan alhora i en el mateix grau en són subjectes. [...] Si hi havia un Estat com Àustria, on les nacions que el constituïen eren fetes simples objectes de la política i on l’únic subjecte de política era la nació dominant, no hi ha cap raó per a suposar que aquest règim hagués d’ésser molt durador. [...] Àustria ha caigut, en efecte. [...]

Més continguts de