RAONS

Substància

La paraula 'independentisme' assenyala una aspiració: dotar de sobirania un territori. Però a partir d'aquí tot és imprecís

Diu Philippe Corcuff que un dels problemes de la política és el que Wittgenstein anomenava “substancialisme”, la creença que darrere de cada substantiu hi ha d’haver una substància. Tinc la sensació que és un joc inherent a la política. De fet, en la construcció de la ideologia hi ha la voluntat de dotar una paraula d’una substància que la situï per sobre de qualsevol contrastació empírica. Per això el soroll pesa més que les idees i el que no es gosa dir és més important que el que es diu.

Corcuff utilitza l’exemple dels ar milles grogues. Si el moviment té un nom que l’identifica es dona per fet que té una substància que el configura. Tothom la busca, ningú la troba. Uns malestars d’ampli espectre no són suficients per fer projecte. El populisme n’és un altre exemple: una etiqueta que identifica però no explica, un nom que no anomena, més enllà d’expressar un cert malestar amb els que manen. Tant és així que val igual per identificar una revolta d’esquerres que un procés reactiu de la dreta. Paraules per a l’agitació verbal de la política però que no expliquen ni descriuen.

Tenim un problema semblant amb la paraula independentisme. Assenyala una aspiració: dotar de sobirania un territori. Però a partir d’aquí tot és imprecís: què vol dir sobirania avui? Com delimitem l’espai reivindicat com a nació i el poble que l’encarna? Quins són els graus reals de sobirania? I els fonaments del seu reconeixement? La independència és una idea, l’independentisme és el projecte polític que pretén implementar-la. La dificultat per donar contingut al projecte condueix a construir el mite de la unitat com a horitzó insuperable, que genera silencis forçats dels quals s’escapen mitges veritats que dissimulen malament les diferències i el recurs a la figura de l’enemic com a garantia de la unitat inexistent. També condueix a una campanya electoral en què la dreta, que no suporta que Espanya sigui un altre substantiu sense substància, utilitza Catalunya per retrobar-se, donant així vida a l’independentisme. Un deliri que arriba al paroxisme quan la dreta veu en el substantiu Sánchez el valido de tots els independentismes.

Més continguts de