Sueu, però sense parlar-ne

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDurant la guerra, algunes persones més plagues que no hipersensibles varen adoptar uns botons per al trau de la solapa que deien: “No em parleu de la guerra”. L’avís era impertinent. Els neutrals, per consolar-se de llur impotència davant l’enorme catàstrofe, el menys que podien fer era parlar i discutir sobre les seves causes i els seus horrors. Sols aprofitar-se’n per a col·locar mercaderies defectuoses, no era una actitud decent. En canvi, un botó que digués “No em parleu de la calor”, trobo que seria força oportú en aquesta època, sense implicar cap d’aquestes manies inhibitòries que tant indignen les persones generoses. Parlant de la calor no sols no ens refresquem nosaltres ni els que ens escolten, sinó que agreugem les tortures de tothom. Encara la mania d’al·ludir constantment a l’elevació del termòmetre fóra comportable si la gent es limités a exclamar: “Trenta-quatre a l’ombra!”, “Això no pot anar”, “És irresistible”, “Quina xafogor!”. Però la majoria té una dèria descriptiva que ultrapassa els límits del naturalisme més desvergonyit. No contents de regalar com un bon càntir de terrissa, no satisfets d’oferir-nos l’espectacle de llur transpiració, homes i dones troben un indecorós plaer a contar-vos mil intimitats que podríeu perfectament ignorar: “Ah, i si veiés la camisa! Xopa, amarada, talment que es pot escórrer com si sortís del safareig”, diu l’un. “Miri, faci el favor”, diu l’altre, “la suor m’ha travessat la jaqueta...”. I afegeix una senyora per la seva banda: “La cosa més horrible és la cotilla... I consti que jo no en duc sinó la mínima expressió... I així i tot, molla, fastigosa, a punt de llençar-la a les escombraries”. Déu meu, quanta eloqüència mal esmerçada! Quin impudícia! ¿No valdria més callar aquests comentaris que afegeixen angúnia i fan més difícil la convivència? El lema de les persones com cal hauria d’ésser: “suar sense comentaris”.