Espanya té un problema
Espanya té un problema i aquest cop no pot resoldre’l amb una massacre. Faci el que faci el govern central, buidi l’Estat, arruïni les famílies, anul·li les llibertats, acabi amb l’autonomia de la justícia, la societat espanyola ha demostrat ser incapaç de reaccionar. Aquesta societat és molt feble, el franquisme sociològic l’han transformat en franquisme polític i l’opinió crítica ha vist com un partit que deia que era oposició, el PSOE, s’entén amb aquest govern.
Curiosament, el gran desafiament a aquest govern espanyol i fins i tot als poders de l’Estat l’ha creat aquest mateix partit postfranquista que governa. Va ser el PP de Rajoy qui amb la seva campanya contra l’autogovern català va conduir la meitat de la societat catalana, la més viva, a l’independentisme. A Rajoy, a més de la seva gestió directa des del govern, caldrà sumar-li aquest mèrit històric.
Un cop ja existia aquesta realitat social, aquesta ciutadania tan extensa que se sent ofesa per l’estat espanyol i que creu que no li queda més sortida que anar-se’n, els veritables poders de l’Estat es van arremangar i van ficar directament les mans a la massa, des del rei fins al poder financer, i van actuar des de darrere de Rajoy, utilitzant els mitjans de comunicació com a armes d’agitació contra la demanda catalana. Un conflicte polític creat interessadament a benefici del centralisme, que calculava que el beneficiaria en tot moment i que l’ha conduït, sense deixar lloc al diàleg, a un tot o res.
Estic convençut que els poders de la cort madrilenya desconeixien allò a què s’enfrontaven. Mai havien volgut conèixer ni reconèixer Catalunya com a nació. Trobar un polític espanyol que sàpiga català és tot un repte. Havien establert una còmoda entesa amb un grup social que facilitava governs i garantia la pau social i, sobretot, la nacional. A la cort van seguir imaginant Catalunya a través de les figures de Pujol, Duran i Lleida i fins i tot el primer Mas, però la societat catalana ha canviat profundament en els últims deu anys, ha apartat aquesta casta que l’havia representat i hi han emergit sectors socials nous i enèrgics. Ha sigut mèrit de Rajoy i dels poders centralistes fer que aquesta societat democràtica es fes més militant i decidida.
“Us muntarem un Ulster que us cagareu”, això han volgut fer. L’hostilitat del govern i de l’Estat, amb tots els seus instruments, és històrica, i ha deixat al descobert que Espanya no és una democràcia que ofereixi protecció i garanties a la ciutadania. No hi ha justícia independent, l’hem de témer com hem de témer la policia. Catalunya ha estat literalment ocupada, com va explicar molt bé a crits el cap dels antiavalots enviat a Barcelona (”Aquí jo soc la puta llei!”) després d’agredir un cambrer perquè li va parlar en una llengua que va creure que era català. Això i tot tipus de violències de carrer estan vivint els catalans a les seves ciutats i pobles des de fa dos mesos. Un intent d’ulsteritzar un país pacífic.
L’estat espanyol ha processat, ha embargat, ha empresonat o ha fet exiliar els dos últims presidents de la Generalitat i els seus governs. Els mitjans de comunicació espanyols porten mesos difamant i donant una imatge negativa, absolutament sectària, de qualsevol moviment polític de Catalunya i d’aquest país en general. I en cap moment hi ha hagut un gest de suport significatiu, al contrari. Els poders i els seus mitjans de comunicació només han encoratjat manifestos contra el referèndum. Els catalans s’han sentit sols i incompresos. Fins i tot molts d’aquests catalans que han votat pels partits del 155 s’han sentit rebutjats per Espanya i els espanyols. Ningú pot guarir ja aquestes ferides.
El camí iniciat per Rajoy, recollida de firmes, boicot, recurs contra l’Estatut, radicalització de l’espanyolisme, “ A por ellos ”... ha tingut una conseqüència immediata per al seu partit: els poders financers, ja a cara descoberta, han comprès que a Catalunya el seu instrument no podia ser el PP ni el PSOE-PSC i han apostat per Ciutadans amb un finançament obscè i autocars de gent portada de tot Espanya. No és probable que l’Íbex i la casa reial apostin immediatament per un govern de Ciutadans: encara tenen una entesa que ve de sempre amb el PP, que compta amb una estructura territorial forta. Però és un avís seriós per a Rajoy que obre el camí a un futur govern del PP amb Ciutadans. Ja no caldrà que González i Cebrián condueixin el PSOE a permetre govern a Madrid.
Però el que el món, dic el món i no la societat espanyola tancada en l’esfera d’aquests mitjans de comunicació, ha vist és que ni l’Estat amb la seva violència ha aconseguit derrotar aquesta ciutadania catalana. El resultat de l’independentisme és una victòria de la democràcia, d’una ciutadania que s’enfronta sense por a unes coaccions com no s’havien vist en molt de temps a Europa. En aquesta Europa buida de govern i de política.
No sé si Rajoy i el rei, després dels seus anuncis d’aplicar càstigs a Catalunya, tornaran a comparèixer, i no m’imagino com podran afrontar la humiliació que els han infligit aquests catalans desarmats i amb els seus governants presos o exiliats.
Espanyols, ho repeteixo, admirin aquesta ciutadania republicana, lliure i sense por, capaç d’enfrontar-se a porres, multes, presó o exili. Amb aquesta nació haurà de dialogar i pactar ara l’estat espanyol, un estat per al qual dialogar és humiliar-se.
