Svetlana i l’enigma de l’amor

AIXÒ DEL PERIODISME et regala moments impagables. El meu del 2016 va ser passar una hora llarga conversant amb l’escriptora Svetlana Aleksiévitx. És un luxe entrevistar una pacient entrevistadora que grata en les ànimes, que penetra en les quotidianitats, que ens ajuda a entendre les persones per sobre de les ideologies i per sota de les guerres.

L'entrevista de Carles Capdevila a Svetlana Aleksiévitx

Va anar molt bé, tot i els obstacles de la traducció, perquè és una persona prou humil per viure cada part d’una ronda d’entrevistes com si fos l’única. Hi era, pensava abans de respondre, no repetia frases promocionals. Vam parlar amb entusiasme de la vida, amb curiositat de l’amor i amb respecte de la mort. Els tres grans temes. Probablement els únics. Ella, però, em va dir que el gran eix temàtic és el temps. La mort destaca perquè n’és el punt final. D’aquí ve que la impressioni tant la guerra, on “els homes es posen en el paper de Déu, i fan el que es va reservar només per a ell. Fins i tot pensen que tenen dret de fer-ho. I ningú no es torna boig. Sempre els pregunto si algú s’ha tornat boig, i ningú ho ha fet”.

El que m’agrada més de la premi Nobel és que hagi triat ara endinsar-se en l’amor com a subjecte literari, després de tants anys explicant la guerra. Era lògic, però és dificultós, perquè ara s’endinsa en un tema del tot subjectiu, més difícil de documentar i alhora més carregat de misteri. “Crec en l’amor, i parlant amb homes i dones he descobert que hi ha molta gent que creu en l’amor. Per algun motiu tothom recorda els enamoraments durant tota la vida”. Quan li vaig dir que l’amor i l’humor són el que ens salva, em va respondre que ella defineix la ironia com “la valentia de l’idealisme”. A Svetlana potser li agradarà saber que el més llegit del New York Times el 2016 no és cap peça sobre Donald Trump. És sobre què passa quan t’enamores de la persona equivocada. L’amor i el desamor són temes imbatibles.

Més continguts de