16/11/2012

De Szpilman fins a Garcia

2 min

Ahir a la nit, en una cadena de televisió emetien la pel·lícula El pianista , de Roman Polanski, basada en el llibre de memòries El pianista del gueto de Varsòvia , del músic polonès Wladyslaw Szpilman. Tant si la van veure ahir a la nit per la tele com si ho han fet per algun altre mitjà, no em sembla forassenyat imaginar que aquest film els hagi pogut commoure.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

I és que El pianista és una pel·lícula especialment commovedora entre els centenars de cintes que s'han rodat sobre l'Holocaust. I ho és per un motiu: que -sobretot en la seva segona meitat- presenta l'hecatombe nazi des del punt de vista d'un particular. Veiem quines són les conseqüències de la barbàrie hitleriana en la vida quotidiana d'un home qualsevol. I són tan devastadores que no podem fer altra cosa que identificar-nos amb la peripècia d'aquest home que només volia ser concertista de piano i que, molt a desgrat seu, es converteix en supervivent del segle de la Megamort. Pensem: "Què faria jo en el seu lloc?" I l'empatia amb el protagonista funciona de manera immediata.

És la mateixa mena d'empatia, però a l'inrevés, que busquen els missatges que identifiquen una eventual Catalunya independent amb una Catalunya nazi, i que sempre inclouen amenaces contra la llibertat dels individus. Volen que l'espectador se senti víctima potencial d'un perill que no té raó de ser. Molt sovint sembla que la millor reacció sigui agafar-nos-ho de broma: al cap i a la fi, es tracta només d'exageracions. Però hi ha exageracions que, pel que tenen de feridores, resulten inacceptables en el debat democràtic. Qui somia en tragèdies potser és que les desitja. I en això no hi ha res de democràtic, ni tan sols de respectable.

stats