19/08/2011

També som l'Europa de Giscard

3 min

L'altre dia tornava de Saragossa en aquest tren ràpid que han batejat com Alta Velocidad Española (l'únic estat europeu que fa mostres de nacionalisme en el nom d'aquest tren; i sense aportar-hi res; ni els diners!). Tot viatjant a 300 km/h em va venir al cap la figura del president francès Valéry Giscard d'Estaing. L'any 1974 jo era de vacances a França, a casa de la família. Giscard havia estat elegit feia poc. En una de les seves intervencions televisives va especificar alguns dels seus objectius. Entre els més importants hi havia: (1) construir el tren més ràpid del món, (2) convertir l'empresa Airbus en una competidora internacional en la fabricació d'avions i satèl·lits, i (3) aprofundir en el Sistema Monetari Europeu (SME). Els projectes del president Giscard reflectien la grandeur francesa. I projectaven la seva ambició europeista.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Pel que fa al tren més ràpid del món, poc a dir. Avui, no només dóna servei a França, sinó a tot Europa. Circulen els trens de tecnologia francesa a 300 km/h amb normalitat. Però recordo que el meu oncle de França va fer befa quan Giscard ho va anunciar. Era l'època en què el món quedava bocabadat davant els trens bala japonesos. Aquell projecte va fer país (considerant Europa com el nostre lloc comú). Nosaltres no en som conscients perquè, malauradament, hi estem desconnectats, però el tren de Giscard uneix París, Londres, Brussel·les, Amsterdam i Frankfurt com si es tractés de rodalia. D'Airbus només cal recordar que aquesta empresa comparteix lideratge mundial amb Boeing en la construcció d'avions. I ha escampat per tot Europa llocs de treball d'alta qualificació professional. Una forma més de fer país europeu. I pel que fa a l'SME, ja ho veuen. El meu oncle també deia que era impossible que França renunciés a la seva moneda per barrejar-la amb la d'altres països. L'SME fou el precursor de l'euro.

Poc s'imaginava el meu oncle que un il·luminat saltimbanqui espanyol ho posaria tot en risc!

En l'àmbit, diguem-ne, "social" (per als qui considerin que els trens, els avions i la moneda no són afers socials) Giscard va fer aprovar millores en la llei del divorci i de l'avortament. I va avançar la majoria d'edat als divuit anys. També va fundar, en una trobada a Rambouillet, el G-6 (després, G-8). Bé, davant d'aquestes realitats se m'acuden dues reflexions. Es demostra que l'Europa que progressa no és la que molts imaginen i que, a Catalunya, té tanta acceptació: l'Europa de les declaracions. Aquella que, plasmada en un paper, esdevindria la panacea. Els catalans hauríem d'estar vacunats davant de vel·leïtats similars. Els papers escrits serveixen de poc si no hi ha projecte, voluntat i esforç. L'Europa que avui tenim, i que ens ha unit més que altra cosa, és l'Europa dels projectes concrets i específics. Imaginin el que perdríem si qualsevol de les tres realitats que he comentat (trens, avions, moneda) desaparegués.

L'altra reflexió treu cap arran un reportatge que l'ARA va publicar diumenge passat: la manca de líders polítics. Recordo com el president Giscard va perdre la presidència per uns fets tan mal gestionats com exagerats. Parlo de l'afer Bokassa: dels diamants que aquest dictador va regalar a Giscard. Tots hi perdérem. Mai va ser el fort de Giscard gestionar les relacions públiques. Mai va emprar gaire temps cuidant la seva imatge. Una premsa superficial i esgrogueïda va fer la resta. Des del principi, els diaris francesos havien decidit que Giscard no els queia bé. Parlar del possible col·laboracionisme de Mitterrand quedava aleshores fatal. Els mitjans van decidir que Mitterrand (de qui ara se sap que fins i tot posava micròfons al vàter dels seus col·laboradors i que, com a "gran obra" per a la posteritat, ens ha deixat la piràmide del Louvre) era progressista, i Giscard no. Els havia caigut en gràcia. Giscard, collat per moviments forçament estatistes de la dreta (Chirac) i de l'esquerra (Mitterrand), va veure com el centre liberal que encapçalava era destruït. I va perdre les eleccions.

Aquests dies probablement viatjaran en tren ràpid o en un Airbus. I gairebé tot ho pagaran amb euros, esclar. Doncs, ni que sigui de pensament, mostrin una mica d'agraïment. Perquè tot seria molt diferent sense Valéry Giscard d'Estaing. Ara que s'acusa uns invisibles enemics de no generar líders, la figura del president Giscard ens recorda que els líders són fruit dels seus fets, sens dubte. Però també d'uns mitjans de comunicació responsables, no sectaris, formats i amb capacitat d'anàlisi. Suficientment lliures i seriosos per denunciar culpables. I premiar els que correspon. Sense prejudicis, simpaties ni servituds.

stats