Tardor calenta

Una sentència del Tribunal Superior de Madrid ha posat els punts sobre les is de la reforma laboral: "Els ERO són un cost social per ajudar empreses en crisi o amb dificultats de productivitat que afecten la seva supervivència. No són ni han de ser un instrument de destrucció de treball per generar més riquesa ni benefici a l'empresari que no està en crisi ni té dificultats reals". És una manera clara i neta de reflectir el problema principal de les polítiques contra la crisi: la falta d'equitat. Imputable a uns governs que es mostren forts amb els dèbils i se senten dèbils amb els poderosos, capaços d'escrutar i discutir fins al darrer detall subvencions de supervivència de quatre-cents euros i amnistiar generosament el diner ocultat a Hisenda.

Raymond Queneau, un dels creadors d'Oulipo, es preguntava: qui accepta una societat concreta? I responia així: els que se n'aprofiten, certament; els que no la pateixen gaire; aquells a qui agrada patir; i els que no tenen altra cosa a fer. Els que se n'aprofiten són mes aviat pocs i tenen vara alta sobre els que governen: ¿hem d'entendre, doncs, el silenci de la societat com una expressió de masoquisme col·lectiu? La fractura social es fa cada cop més visible i afecte de ple les classes mitjanes. Aquestes vacances molts joves han vist com els seus grups d'estiueig eren més petits perquè molts companys no havien pogut venir i molts nens a les colònies han trobat a faltar amics que no se les han pogut permetre. L'esquema de Queneau, en el fons, ens diu el que ja havien dit els clàssics. El secret de la servitud voluntària està en l'interès (els que se'n beneficien), en la por (els que accepten resignadament que hem vingut a patir i temen que sigui pitjor) i en el costum (els que no gosen o no s'imaginen fer altra cosa). Si sabéssim quants ciutadans se senten fora d'aquestes categories, tindríem la mesura de la conflictivitat potencial d'una tardor que els governs enfoquen pensant que una nova onada de retallades els podria escombrar del poder.