De Tarragona a Palmira, per Setmana Santa
La Setmana Santa és segurament el moment de l’any en què els creients experimenten amb més intensitat la religió, és a dir, la condició d’estar re-lligats amb la transcendència. En processons, misses i viacrucis compareixen les vestes i els uniformes de les congregacions i les confraries, les palmes de diverses alçàries i elegàncies, els improperis (els claus, la llança, la canya amb l’esponja, etcètera), els passos i misteris que avancen pesadament, com si haguessin de caure ara cap a un costat, ara cap a l’altre; i tot això, com una copa (un calze) de vi que es remou, desplega els matisos i la plenitud d’una fe que la major part de l’any viu, potser, més quieta i menys emocionada.
Per a molts no creients, però, la Setmana Santa suposa una experiència semblant a la dels fidels, per bé que en una versió civil. La sortida de totes aquestes pompes a carrers i places sol despertar, en qui no hi participa i només les contempla, un altre sentiment de religió, en aquest cas d’estar relligat amb la comunitat. Són cerimonials en què participen familiars i coneguts que han heretat costums i creences dels avantpassats, i així les generacions s’observen entre elles, en directe o a través del record, durant uns rituals que ressonen amb la seva prolongada història i que porten incorporada la promesa de la seva successiva repetició.
Hi ha llocs, a més, que són capaços d’amplificar aquesta sensació de pertinença, a vegades fins a l’orgull narcisista i tot. Un d’ells és el centre històric de Tarragona. Un Diumenge de Rams, sense anar més lluny, al vespre, després de pujar els enormes graons que porten de la plaça de les Cols al pla de la Seu, el passejant no iniciat queda embadalit davant la impressió de profunditat i d’espiritualitat que dóna l’entrada a la catedral, la portalada de la qual ha estat oberta de bat a bat per a l’espectacular viacrucis; i hi queda també quan deixa, després, que la greu comitiva s’allunyi, i camina per carrers antics a les parets dels quals hi nien làpides en llatí i en hebreu, i portes tapiades que fa segles donaven entrada a la gran plaça del fòrum; i hi queda també quan es troba que aquesta nit, tota aquesta antiguitat, les placetes, el bar musical que s’endinsa en una de les voltes que es conserven del circ romà, acullen el paganisme desenfadat d’un festival de jazz.
Siguem religiosos o no, el cas és que tota aquesta circumstància ens acull i ens agombola, ens permet tenir la sensació de pertànyer a un entorn antic i fins i tot (en paraules de Gil de Biedma) d’estar “embardissats amb el món, sarmentosos d’història acumulada”. Deu ser una sensació esnob, en alguna mesura; però és agradable.
Aquest moment de satisfacció, no obstant, s’interromp quan ens ve al cap aquell reportatge on s’explicava que entre els refugiats d’Idomeni hi ha famílies que, una o dues generacions enrere, havien tingut casa seva adossada als arcs i les parets del Temple de Baal. Igual que el nostre entorn propici, aquelles pedres havien format part constitutiva de les seves vides. Avui Palmira és pols i aquelles famílies dormen sobre el fang. Llavors mirem al nostre voltant i ens preguntem per què carai no poden venir, els que hagin de venir, a compartir el nostre luxe.
