23/08/2011

Tempestes d'estiu

3 min

El mes d'agost és conegut pels seus sobtats canvis d'humor, sigui a l'atmosfera o en els mercats financers: d'aquí ve l'expressió tempesta d'estiu per designar fenòmens que fan molt de soroll però sense grans conseqüències. Són fenòmens que, si poden espatllar alguna excursió, no obliguen els més alts responsables polítics a interrompre les vacances. La tempesta d'aquest estiu als mercats financers té més mal aspecte i les mesures que s'han pres fins ara per limitar els desperfectes que causa són, pel que es veu, del tot inadequades.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Situem-nos: des de fa quatre anys som a la fase descendent d'una bombolla d'una magnitud sense precedents: aquesta bombolla, com totes, té l'origen en la tonteria de la gent, el "diner estúpid" del qual parlava Bagehot el 1873; si a la fase ascendent la manifestació d'aquella tonteria era la cobdícia, a la descendent ho és la por. Els que es guanyen la vida en els mercats financers ho saben, o haurien de saber-ho; per això van explotar la cobdícia de particulars, empreses i entitats financeres, i els van oferir, d'una banda, aquestes últimes hipoteques que resultarien impossibles de pagar i, de l'altra, instruments financers que es van descobrir com a tòxics. En aquest moment es tracta d'explotar la por: es tracta d'espantar la gent per aconseguir actius, reals i financers, a preu de saldo. Com en la fase ascendent, els operadors compten amb l'ajut, conscients o no, de les agències de qualificació -que pretenen redimir la seva actuació negligent d'abans mostrant-se especialment exigents avui-, i amb la dels mitjans de comunicació, per als quals actuen de fonts d'informació... interessada. Veiem que molts van tenir èxit en l'ascens, i tot indica que l'estan tenint en el descens.

Si aquestes operacions es produïssin en l'àmbit estrictament privat, o en petites quantitats, no hi hauria raó per preocupar-se, com tampoc ens preocupem per les pèrdues que pot tenir un jugador en un casino. Però avui es mouen grans quantitats de deute públic; el temor que s'explota és la possibilitat que els països emissors no puguin tornar-lo. Les mesures imposades per facilitar aquesta devolució -la reducció dels dèficits públics- tendeixen a dificultar-la, per tant, els dubtes s'agreugen. En conseqüència, els països han de pagar més pel seu finançament, fet que augmenta els dubtes sobre la seva solvència. El resultat de tot això és que, des que es va iniciar la crisi del deute grec, fa més d'un any i mig, les perspectives de la zona euro no han fet més que empitjorar: el creixement, que és la veritable solució, no només al problema del deute, sinó també al de la creació de llocs de treball, sembla cada vegada més llunyà. La incertesa augmenta, i torna a començar.

Per a economies de les dimensions d'Itàlia i Espanya l'única manera d'estabilitzar la situació consisteix que un organisme europeu asseguri les seves necessitats de finançament més immediates comprant el seu deute a un preu raonable, que no suposi una càrrega financera insuportable per al futur. Això és el que està fent ara el Banc Central Europeu, però la mesura no és suficient: el BCE té uns recursos molt limitats. Tampoc és un bon precedent, perquè una de les condicions d'independència d'un banc central -independència guanyada després de molts esforços- és que no es vegi obligat a comprar deute públic. S'ha de pensar, doncs, en un organisme de l'eurozona dotat de prou recursos per convèncer els mercats que comprarà deute sense un límit prefixat. Però la creació d'aquest organisme troba resistències per part dels països més ortodoxos, que serien també els contribuents nets més importants de la UE. En principi trigarà dos anys a crear-se: una eternitat. Títols de deute amb el suport de tots els recursos de l'eurozona -els anomenats eurobons- semblen una solució més bona, però fins ara no els han tingut en compte oficialment. Finalment, la idea d'un govern europeu més important -des de la versió forta d'un ministeri europeu de finances fins a la suau de més coordinació mitjançant reunions semestrals- resulta, en aquest context, gairebé ridícula, i no perquè sigui dolenta en si mateixa, sinó perquè, en aquest moment, no pot contribuir en res a millorar la situació.

Les autoritats europees -Alemanya i França- caminen per un camí innecessàriament lent i tortuós i, per això mateix, ple de riscos i amb uns costos que una política més decidida hauria pogut evitar; però caminen en la bona direcció: el reconeixement implícit que l'euro ha estat una bona idea i que la integració fiscal és inevitable. Potser aquest és el resultat més important d'aquesta tempesta que esperem que no vagi més enllà d'aquest estiu.

stats