Temps d’eleccions

La setmana va començar amb un parell de notícies preocupants relatives a eleccions d’altres països. La primera: s’inicia la caiguda del chavisme, com una primera rèplica a la caiguda, fa pocs dies, del kirchnerisme. És difícil opinar sobre el que estava passant a Veneçuela o a l’Argentina: la informació que ens arriba és esbiaixada i tendenciosa, i per tant no pretenc pas esmenar la plana ni al poble veneçolà ni a l’argentí. Però tot sembla indicar que el cicle esperançador per a l’Amèrica Llatina s’està tancant, per donar pas a la dreta de sempre, una dreta que només defensa els seus privilegis i la seva acumulació de riquesa i que ha propiciat algunes de les societats més desiguals i duals del món.

Ens trobem enmig d’una brutal ofensiva del capital. L’Amèrica Llatina, que tant va patir en la dècada dels noranta, ha tingut uns anys de respir, de creixement econòmic, d’ampliació d’una classe mitjana que és sempre la garantia d’una certa cohesió social. Els veïns del nord van decidir emprendre la destrucció de diversos països a l’Àsia, i això va permetre una petita treva que els del sud han aprofitat per tractar de disminuir la pobresa, per avançar cap a societats més justes. Tocar els privilegis? Intolerable! Se’ls ha combatut des de l’economia, la difamació sistemàtica, el suport a totes les oligarquies internes, per tronades que siguin. Se’ls ha acusat de populisme, com si pensar en les necessitats de la gent fos una infàmia. Que en aquests casos, tot val.

Es podria suposar que, en els règims democràtics, haurien de governar sempre els partits que representen la classe treballadora, que encara avui és la més nombrosa, si bé sovint se la disfressa amb el nom de classe mitjana. Sembla evident que en un sistema basat en el vot, els elegits haurien de ser els que representen els interessos de la majoria. Aquesta és la idea mateixa de la democràcia, la gran conquesta política de la modernitat. ¿Com s’arriba a impedir que sigui així, com es convenç la classe treballadora, i gran part de la classe mitjana que sol compartir molts dels objectius d’aquella, que els convé votar els partits conservadors, que netament defensen els interessos d’una minoria, la dels que tenen més diners i més poder?

Espanya viu ara la campanya electoral. I què hi veiem? Un munt d’esforços per crear la confusió a qualsevol preu, mentint si cal, canviant el sentit de les paraules. En un període marcat per una corrupció que ha esdevingut sistèmica, els partits més corruptes es presenten com a garants de la transparència, com els primers escandalitzats. Quan hi ha hagut més atur que mai, el PP pretén ser el creador de llocs de treball; quan ha desindexat les pensions, com aquell que les ha sostingut i millorat. Sembla impossible que algú segueixi elegint aquestes sigles per donar-los el control de la caixa comuna, de la vida col·lectiva, quan realment l’estan destruint. Doncs no solament no els fem fora a empentes sinó que fins i tot poden tornar a guanyar.

Les campanyes, més que informar, atabalen, intoxiquen. El llenguatge de la política ha deixat d’existir, enterrat darrere reguitzells de xifres milionàries dites a tota velocitat que ningú no pot assimilar. Com contrastar la veritat i la mentida, en aquestes condicions? Els programes han de tenir el valor d’un contracte: l’elegim a vostè perquè faci tal cosa i, si no la fa, fora, i li demanem comptes. Realment estem en unes formes mínimes de la democràcia: el poble té cada quatre anys la facultat d’elegir els governants, i això equival a delegar-los tot el poder sense demanar comptes. Certament les següents eleccions podrien ser equivalents a un judici popular, però la capacitat de desorientar, de convertir-les en una mena de competició entre uns ben dubtosos líders és tan elevada que sovint el vot acaba decidint-se per motius ben superficials. Sento al meu voltant: no, aquest no el votaré, que és molt pesat! Aquell no, sembla massa autoritari. Aquest altre em cau bé, potser sí que el votaré! La desinformació guanya terreny. Molts actors han triomfat en política, que, posats a fingir, són els més apropiats.

La segona mala notícia del començament de la setmana ha estat saber què ha passat a França en les eleccions regionals: gran triomf del Front Nacional, que tantes semblances presenta amb el feixisme. En moments en què les elits dominants tensen tant la corda com actualment, el poble necessita aglutinar-se darrere un gran projecte d’esquerres, que permeti posar fre al creixement de la desigualtat, a la legitimació de l’espoli. I si aquest projecte no existeix, com és ara el cas a França, o fracassa en el seu intent de ser una resposta, la possibilitat d’un viratge cap a l’extrema dreta, cap a alguna forma de cabdillisme o de feixisme, queda oberta. La banalització de la democràcia, la seva perversió engegada sovint d’una manera interessada, implica la seva feblesa. Quan, en moments com els presents, només l’enfortiment de la democràcia i de l’ètica cívica ens pot tornar l’esperança.

Més continguts de