Tensar

Cada cop queda més clar que l’objectiu de l’1-O no és iniciar la transició cap a la independència sinó provocar una situació de conflicte susceptible de ser capitalitzada més tard. A un mes del referèndum, ni tan sols no està convocat formalment, només anunciat. Els passos parlamentaris perquè una majoria aprovi les lleis de transició i del referèndum no s’acaben de fer. Els textos coneguts tenen un to d’excepció que denota la falta de confiança en les possibilitats de tirar-ho endavant. I sobre l’organització del referèndum no en sabem res, llevat que el president diu que té sis mil urnes. Juguem o fem política?

Aquesta manera de procedir es justifica òbviament per la necessitat d’enganyar un adversari que ja ha advertit i demostrat que no té altra resposta que impedir-ho tot. Però com que la pretensió d’enganyar tot un aparell d’estat seria atribuir una ingenuïtat ofensiva als dirigents del govern català, només cal interpretar aquests moviments en funció d’un objectiu concret: forçar la màxima tensió. Es tracta d’evitar fins a l’últim moment oferir palanques perquè el govern espanyol intervingui, obligant-lo a actuar precipitadament, en temps límit, amb alta probabilitat de generar molt soroll i cometre excessos que li puguin passar factura de cara als ciutadans de Catalunya i de l’opinió internacional.

Aquesta via és fruit d’una realitat: la falta d’una majoria independentista clara i inequívoca, que és l’única força que pot ser determinant en el debat entre legitimitat legal i legitimitat democràtica. Com a via d’acumulació de capital electoral serveix per mantenir la flama però no per fer-la créixer. ¿És sensat buscar el xoc com a revulsiu definitiu? Ho sabrem a partir del 2 d’octubre, que en qualsevol cas obrirà una nova etapa. Però el sobiranisme no ha de perdre de vista que ampliar vol dir arribar a sectors molt amplis de la societat i que tal com s’estan portant les coses no és fàcil atreure els que tard o d’hora acabaran decantant les coses d’un costat o un altre, com els comuns. L’estratègia dels pocs però bons té poc recorregut en els nos-tres temps postrevolucionaris.