Diu Steiner a La idea d’Europa que el nostre continent no seria el que és sense els cafès. “Si tracem el mapa dels cafès, tindrem un dels indicadors essencials de la «idea d’Europa»”, assegura. Això és el que ha fet exactament Noel Riley Fitch amb el seu llibre The Grand Literary Cafés of Europe, amb el bon criteri d’incloure Els Quatre Gats i el Cafè de l’Òpera en el traç dels cafès europeus imprescindibles. Steiner no troba a Amèrica res similar a aquests cafès. Stefan Zweig tampoc: buscava un cafè per Nova York i només trobava bars.

La història dels cafès europeus coneix dos moments d’esplendor, el de la Viena modernista i el del París existencialista.

El cafè més representatiu d’aquella Viena és el Central. Entre la seva clientela es troba bona part de la història europea del segle XX: Freud, Adler, Trotski, Lenin, Stalin, Loos, Musil, Kraus, Broch, Canetti, Roth, Hitler... i Zweig. Es diu que en una ocasió Victor Adler va comentar que la Primera Guerra Mundial podia provocar una revolució a Rússia i que Leopold Berchtold (o, segons altres, Heinrich Clam-Martinic) li va replicar: “¿I qui dirigirà aquesta revolució? ¿Potser el senyor Bronstein des del seu seient al Cafè Central?” El senyor Bronstein era Leon Trotski.

Alfred Polgar ens ha deixat una agredolça imatge literària d’aquest cafè en la seva Teoria del Cafè Central : “El Central és una manera de veure el món. Els seus habitants són en la seva major part gent amb una misantropia tan intensa com la seva necessitat de companyia de persones que al seu torn també volen estar soles però necessiten companyia”.

Respecte a París, no podem entendre la filosofia francesa del segle XX sense el Café de Flore, on Sartre va instal·lar la càtedra oficial del nihilisme europeu. “Durant la guerra, Castor [Simone de Beauvoir] i jo treballàvem en el primer pis del Flore, ella en una punta i jo a l’altra, de manera que no tinguéssim la temptació de parlar. Escrivíem des de les 9 fins a les 13, anàvem a l’habitació de Castor per menjar qualsevol cosa [...], i després hi tornàvem a escriure alguna cosa més, des de les 16 fins a les 20 o les 21”. Sartre seia en una taula situada davant del rellotge, que li estava pràcticament reservada. “Del que mai em canso -escriu-és de seure en cadires que no pertanyen a ningú (o, en tot cas, a tothom), davant de taules que no són de ningú; per això vaig a treballar als cafès, hi trobo una mena de soledat i abstracció”. A L’ésser i el no-res, la seva obra essencial, la paraula cafè hi apareix més de trenta vegades. En recolliré alguns exemples. “El cafè, per si mateix, amb els seus parroquians, les seves taules, les butaques, els seus gots, la seva llum, la seva atmosfera carregada de fum i els sorolls de veus, de platerets entrexocant-se, de passos que l’omplen, és una plenitud de ser”. “Però què som, doncs, si tenim l’obligació constant de fer-nos ser el que som, si som en la manera de ser l’haver de ser el que som? Considerem aquest cambrer...” “Tothom coneix aquests sentiments d’amistat matisats d’enveja, aquests odis penetrats, però, d’estima; aquestes camaraderies amoroses que els novel·listes han descrit sovint. És cert també que captem una amistat matisada d’enveja a la manera d’una tassa de cafè amb un núvol de llet”. “Sóc a la terrassa d’un cafè: observo els altres clients i sé que sóc observat. Som aquí en el cas més trivial del conflicte amb el proïsme (l’ésser-objecte de l’altre per a mi, el meu ésser-objecte per a l’altre)”.

Per què els cafès ja no són el que eren? Sospito que no han pogut sobreviure a l’estigmatització pública del tabac. Avui en lloc d’anar al cafè a fumar, anem al fitness a suar. És més modern l’esport de suar que l’esport de parlar. La prova ens la proporciona el mateix Sartre, encara que involuntàriament. L’any 2005 es va commemorar el centenari del seu naixement i la Biblioteca Nacional de França va organitzar una magna exposició sobre la seva figura. A la façana van penjar una gran fotografia del filòsof... amb la imatge retocada, per esborrar el cigarret que tenia entre els dits. Les lleis republicanes prohibeixen a l’Estat fer publicitat directa o indirecta del tabac. Evidentment, sense cigarret, Sartre no era Sartre, però el Déu de la correcció política també demana els seus sacrificis.

“Mentre hi hagi cafès -conclou Steiner- la idea d’Europa tindrà contingut”.

Poso el punt final a la terrassa d’un cafè de Tortosa, en una plaça petita i plàcida, a l’empara d’un sol primaveral. Europa -penso- continua tenint contingut.