Teoria dels Reis d’Orient. La festa (1959)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
La festa dels Reis d’Orient... ¿Ho recordeu, de quan éreu infants? És de doldre, si no ho recordeu, perquè el record podria ésser alliçonador. Un dia -aneu fent memòria- sortíeu d’un comerç on us havien donat, per art d’encantament, un globus tornassolat, transparent, i que, lligat d’un fil prim i subtil, es balancejava tot volent fugir suaument cel enllà. El reteníeu, i n’estàveu joiós. Omplia els vostres desigs; era tan gran, que gairebé no us cabia dins la mirada; era tan bonic, que no el deixàveu de vista, i, tot donant la mà al qui us acompanyava, havíeu oblidat l’acompanyant i tot el que us envoltava. Però, oh, atzars de la vida i del destí cruel!; tot d’una, el globus, aneu a saber per què, frega algun cantó punxegut o topa amb un angle que el fereix, i, de sobte, amb un gran estrèpit, gairebé amb una explosió, desapareix de la vostra mirada, i quedeu amb el no-res. Què és, el no-res?, us demanareu de grans. Doncs el no-res és aquest moment indecís que no sabeu què dir ni què fer, que no sabeu si heu de plorar o de riure, que esteu en suspensió d’ànim, en l’antimeravella; és, per a entendre-ho millor, el prodigiós miracle de la nou que la Cendroseta tira al foc i es converteix en carrossa... però a l’inrevés. Ara afigureu-vos tot el que s’enfonsa en un moment determinat en l’ànima d’un infant que ha perdut el globus, que ha trencat l’encantament. La física, és ben cert, no en pateix gaire, però l’esperit, sí; té un sobresalt que el colpirà i que repercutirà a través dels dies. Hem parlat del desencantament del globus que tot de sobte desapareix. Ara cal parlar d’un fet paral·lel: del desencantament de la festa dels Reis. ¿Val la pena de mentir als infants en memòria dels Reis que anaren al Portal de Betlem a adorar el Messies nou nat? Sí: en principi val la pena per la il·lusió desmesurada i entrellaçada d’interès i de poesia, dins l’infant, que ja es troba a la cruïlla entre l’àngel bo i l’àngel dolent. Però després hi ha el desencantament, i això sí, que és angoixós. [....] Quan vegeu un infant a qui s’ha trencat el globus, penseu que dintre seu hi ha hagut una esqueixada de guarició fàcil. Però penseu també que la ferida de la festa dels Reis no es tanca pas de seguida i que, sense dubte, deixa un senyal que dura molt temps. Les cicatrius queden, encara que passin inadvertides, en la vida conscient, però en la inconsciència perduren i hi resten incrustades, viuen en les pregones tenebres de l’home, creixen amb el seu cos i abasseguen el seu esperit: són, en resum, unes cicatrius perilloses.
