La Tèrmica
Fa poc més de quatre anys, entre el 19 i el 23 de novembre del 2008, milers de veïns de Sant Adrià de Besòs van participar en la consulta ciutadana que decidia si mantenir o enderrocar les tres xemeneies de la central tèrmica, que va deixar de funcionar el 24 de març del 2011. El 82% dels participants van votar a favor de mantenir la que és, sens dubte, la catedral civil més important de l'àrea metropolitana. Per ells, les xemeneies -que, aixecant-se majestuoses en petrificada absència, són un dels elements definitoris de l' skyline del litoral barceloní- formen part del seu imaginari. Quan a un nen de Sant Adrià se li demana que dibuixi la seva ciutat, mai les oblida.
Les operacions de reciclatge d'una instal·lació d'aquestes característiques es poden fer de dues maneres. Una opció és decidir fer net, buscar un projecte que s'adapti a l'espai i trobar els diners amb els quals finançar les obres. L'altra, sempre que l'edifici ho permeti, és apostar pel reciclatge suau, el que en fa possible un ús continuat, una transformació progressiva, un anar conquerint espais quasi sense adonar-se'n. Un exemple que il·lustra aquesta opció, iniciat durant l'últim mandat socialista a Barcelona, és la Fabra i Coats, a Sant Andreu. I un altre, el que avui estan fent els veïns a Can Batlló.
Apostar pel reciclatge suau és sempre més interessant. La ciutat moderna es construïa omplint els buits, la contemporània es construeix resolent o reciclant els espais ja construïts. Sobre aquests espais, la memòria hi actua com a principal actiu i n'impedeix el deteriorament i abandó fins que es troba la solució definitiva, cosa que sempre acaba passant anys més tard. S'imaginen si s'hagués fet a Can Ricart? Si res no ho evita, les obres que ja estan en marxa buidaran de nervi i musculatura les tres xemeneies: deixaran un cos imponent sense part de la seva ànima. Abandonades, hauran d'esperar uns recursos que ara mateix no tenim.
Fins ara, només hem escoltat i llegit queixes sobre la falta d'un projecte concret. Les tres xemeneies permeten, demà mateix, poder-hi intervenir suaument. Sense extreure'n res, a un cost molt sostenible, són diverses les coses que ja s'hi poden anar fent. Es poden utilitzar les antigues oficines com a laboratori per a projectes creatius i per a emprenedors; es poden fer servir com a espai singular per a actes i seminaris, com el seminari sobre reciclatges organitzat en el marc de l'Any Cerdà el 2010; es poden programar visites i obertures a escoles i ciutadans per mostrar la fastuositat de la que va ser la principal generadora d'energia durant anys a Barcelona; es poden anar reconvertint diferents estances per a usos lúdics, com les piscines, que passarien a ser patrimoni ciutadà; es pot habilitar com a plató de cinema i per realitzar-hi diferents accions artístiques; s'hi poden instal·lar les oficines del Consorci del Besòs... Del que es tracta, en definitiva, és de no aturar una central energètica que en comptes de produir electricitat ara cal que produeixi creativitat i memòria.
El març passat vaig presentar al plenari de l'Ajuntament de Barcelona una proposició amb l'objectiu de tornar a posar el focus sobre el Besòs, la nova centralitat emergent, un territori que comparteix una història lligada a la indústria, l'habitatge obrer i les il·lusions d'un riu recuperat. Ara toca refer la ciutat, recosir-la, perquè els espais cruïlla poden esdevenir nous eixos per articular la gran Barcelona. El nou Pla Besòs, aprovat llavors per unanimitat, el conformen tres projectes, factibles i abordables fins i tot en temps de crisi, i un propòsit: consolidar les tres xemeneies.
El referent més interessant a Europa és el reciclatge de l'antiga indústria d'extracció de carbó Zollverein, a Essen (Alemanya). Acull el museu del Rhur i ha anat reciclant progressivament espais amb funcions lúdiques i cíviques fins a esdevenir un gran parc amb un extraordinari centre cultural polivalent. S'ha fet a poc a poc, mantenint l'exterior i l'interior, on conviuen passat, present i futur en una combinació veritablement commovedora. És aquest, sens dubte, l'exemple a seguir.
" Aquellas chimeneas gigantes eran las tres cruces de un Gólgota de hormigón poblado de manobras, de gente que se había venido a vivir a Barcelona y que no iba a pisar Barcelona en lustros, quizá en su vida… " En memòria d'aquelles generacions, com ens recorda Javier Pérez Andújar a Paseos con mi madre (Tusquets), i també de les presents i futures, apel·lo a les autoritats i a Fecsa Endesa perquè, amb la complicitat de la Plataforma per la Conservació de les Tres Xemeneies, trobin la manera més intel·ligent d'aprofitar aquesta peça de la façana marítima per dibuixar noves estratègies de desenvolupament econòmic, social i cultural. Els hi devem.
