Terrabastall Podem

Totes les malalties infantils de l’esquerranisme s’han desenvolupat en el cos de Podem per dur-lo, en cinc anys, de la irrupció espectacular al risc d’una mort prematura. L’encert de Podem va ser anticipar el malestar que aniria penetrant Europa des de la crisi i les salvatges teràpies d’austeritat que s’hi van aplicar. Venint de les places del 15-M, va desafiar els partits tradicionals i va provocar la liquidació del bipartidisme. Ni PP ni PSOE n’han sortit indemnes. Ara és el mateix Podem qui hi deixa la pell, cosa que confirma que en política l’efecte sorpresa -amb cares i idees noves, i estil diferent- s’apaga ràpid si no es troba la forma organitzativa adequada.

L’arrencada va ser tan contundent que Pablo Iglesias es va pensar que guanyaria a la primera. Un èxit extraordinari que es va viure com un fracàs. Pablo Iglesias, contra l’opinió d’Errejón, no va voler validar l’acord PSOE-Ciutadans perquè governessin els socialistes. I es va obrir la primera bretxa entre el líder visible (Iglesias) i el cap pensant (Errejón). El ressentiment que desprèn la carta de Pablo Iglesias a les inscrites i als inscrits (abans en dèiem militància ), parla per si sol: “Amb tots els meus respectes, l’Íñigo no és la Manuela”.

Vistalegre II va ser la gran ruptura. Des de llavors, Podem s’esmicola arreu, en infantils conflictes de família, quan més necessari és per contrarestar l’onada il·liberal. Iglesias i companyia haurien de reflexionar sobre un fet: Podem ha estat fort electoralment allà on no anava amb llista pròpia.

La crisi de Podem afebleix les possibilitats que una majoria d’esquerres sumi per barrar el pas al trident de la dreta. I perjudica el sobiranisme, que perd un potencial aliat, en la mesura que és l’única organització espanyola que no s’ha alineat amb la resposta repressiva de l’Estat. Un terrabastall que només afavoreix els objectius de la nova dreta autoritària, per molt que els barons socialistes, amants del 155, segueixin somiant amb una aliança PSOE-Ciutadans.