The final say

Francis Fukuyama, que es va fer famós com a filòsof de la fi de la història, es pregunta ara, en un article recent, si la democràcia liberal sobreviurà al declivi de les classes mitjanes. L'entrada en la societat del risc, fruit del procés de globalització, i la crisi les han col·locat en un remolí d'incertesa i desconfiança que fa que se sentin molt amenaçades. Sempre han estat un sector social poruc, perquè els ha costat assolir el benestar i s'espanten quan tornen a veure l'abisme del desclassament, un paisatge que pensaven que ja no haurien de visitar mai. Aquest estat d'ànim les fa potencialment sensibles a les propostes del populisme, en la mesura que tenen la sensació que els partits convencionals se n'han desentès i juguen a altres interessos.

Jo també crec que la democràcia liberal està en perill. Però formularia la pregunta d'una altra manera: ¿la democràcia liberal pot sobreviure a l'imperi del poder financer? La democràcia liberal és el fruit d'un equilibri molt peculiar entre el capitalisme i la democràcia. Capitalisme i democràcia són contradictoris. El capitalisme es basa en el principi de desigualtat -qui guanya arrasa-, la democràcia en el principi d'igualtat -un home un vot-. La democràcia liberal es funda en l'acceptació de la desigualtat econòmica a canvi d'una igualtat política substancial. Aquest pacte s'ha trencat. La cultura nihilista que ha conduït a la crisi -la idea que no hi havia límits, que tot era possible- l'ha fet miques. El resultat és la fractura entre les elits i la societat. La majoria s'ha quedat sense veu, la política ha perdut capacitat de regulació i les demandes de participació i de mobilització social han esdevingut sospitoses. En la seva impotència, els governs es fan arrogants i perden empatia amb la societat. Com diu Claus Offe: creix la preponderància de l'acumulació, del profit, de la competència, del mercat sobre els drets socials, la redistribució i el reconeixement dels subjectes. La sobirania passa dels ciutadans als poders contramajoritaris i extrapolítics. Qui té l'última paraula (la sobirania)? Certament, no la té la ciutadania.