22/11/2018

Una altra Europa és possible

4 min

Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'OxfordCom va escriure el poeta anglès Arthur Hugh Clough, si les esperances fossin ingènues, les pors serien mentideres. Ara com ara, hi ha tempestes arreu d’Europa; des del Brexit fins a Ucraïna, passant pel populisme polonès i l’eurodesafiament italià. Tot i això, unes quantes d’aquestes crisis suposen oportunitats ocultes. Una altra Europa és possible.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per començar, el president francès, Emmanuel Macron, continua articulant una visió ambiciosa d’una Unió Europea més forta en un món cada cop més posteuropeu. És cert que de vegades recorda més el nen holandès de la llegenda que tapa amb el dit la fuita d’un dic, que no pas Napoleó avançant a través dels Alps, i, sí, té moltes dificultats al seu país, on els manifestants francesos representen les habituals escenes revolucionàries. Però el bri d’esperança que amaguen aquestes nuvolades és que el seu equip és cada cop més realista respecte al que pot aconseguir. Per exemple, el somni d’un En Marxa paneuropeu a les europees del maig s’ha rebaixat a l’objectiu més modest d’un grup parlamentari integrat per les formacions liberals demòcrates existents i les noves forces macronistes, que tindria força possibilitats de ser el segon grup del Parlament Europeu en nombre d’escons.

L’elecció del conservador bavarès Manfred Weber com a cap de llista del Partit Popular Europeu (PPE) i candidat a presidir la Comissió Europea millora les perspectives dels liberals proeuropeus. Com a president del grup parlamentari popular, Weber ha mantingut de manera indefensable el partit Fidesz del líder neoautoritari hongarès Viktor Orbán al si del PPE (és cert que Weber va votar a favor d’activar l’article 7 contra Hongria, però, com em va explicar una font coneixedora del PPE, ho va fer com a alternativa a expulsar Orbán, no com a pas previ). Weber no té l’experiència de gestió pública al màxim nivell que capacitaria un candidat per encapçalar la Comissió Europea en temps difícils. Per tant, en realitat la seva candidatura fa més probable que el nou president de la Comissió sigui una figura més imponent, dinàmica i experimentada.

Potser la fragmentació de la política alemanya i el consegüent crepuscle del govern d’Angela Merkel també impliquen un bri d’esperança. Com que és probable que, en algun moment de l’any vinent, els socialdemòcrates abandonin el vaixell d’una Gran Coalició a la qual no s’haurien d’haver sumat mai, hi ha la perspectiva de la formació d’un nou govern alemany. L’actual favorit en la cursa per liderar els cristianodemòcrates i canceller en espera, Friedrich Merz, és més conservador que Merkel, però alhora un proeuropeu decidit i un proatlantista compromès. Annegret Kramp-Karrenbauer (coneguda com a AKK), la seva rival més destacada i la successora preferida per Merkel, és prou liberal per encapçalar una coalició 'Jamaica' de cristianodemòcrates (negre), liberals (groc) i verds (això mateix). Totes dues variants donarien peu a una nova cúpula dirigent a Berlín interessada a oferir una resposta alemanya a Macron més substancial.

Els últims tres anys, el govern polonès del partit Llei i Justícia (PiS) ha mirat de portar el país a tota velocitat pel camí d’Hongria: d’una democràcia liberal a l’autoritarisme híbrid. La Unió Europea, però, està defensant l’estat de dret a Polònia amb mètodes que no va utilitzar a Hongria. Les recents eleccions municipals han sigut un revés indiscutible per al PiS, però no una desfeta. L’any vinent a Polònia se celebren eleccions tant al Parlament Europeu com al nacional. A diferència d’Hongria, allà encara es donen certes condicions –com una premsa veritablement plural– que fan que una victòria dels partits de l’oposició sigui una possibilitat real. Si l’oposició obté uns bons resultats l’any vinent, en molts sectors es creu que el president del Consell Europeu, Donald Tusk, podria tornar al seu país per presentar-se a la presidència nacional el 2020.

Malgrat la dura competència, ara com ara la Gran Bretanya del Brexit és qui s’emporta la palma pel que fa a caos i confusió en l'àmbit polític. Tot i això, també allà, la crisi suposa una oportunitat. Si en la votació transcendental que se celebrarà el mes vinent al Parlament britànic tomben l’acord per sortir de la UE –però no del tot– de Theresa May, la probabilitat que el Parlament torni a donar la paraula al poble sobre el Brexit en un segon referèndum augmentarà considerablement. Malgrat tots els riscos i dificultats que comportaria això, en un segon referèndum, la probabilitat que els britànics votessin a favor de la permanència a la Unió seria més alta que un 50%-50%. Aquest fet constituiria una injecció d’energia extraordinària per a tot el projecte post-1945 per assolir una cooperació més estreta entre les nacions i els pobles d’Europa.

En totes aquestes crisis-oportunitats es fonamenta la consciència cada cop més estesa entre els europeus que l’existència d’aquest projecte està amenaçada. Després de decennis d’integració europea, actualment assistim a la desintegració europea. Com la perspectiva de la mort, aquest fet concentra les consciències. També commou els cors i mobilitza els peus, com vam comprovar a Londres el mes passat amb l’espectacle sense precedents de prop de 700.000 persones manifestant-se a favor d’Europa.

No tinc cap vincle de parentiu amb el Dr. Pangloss. No crec que la probabilitat que es produeixi cap d’aquests tombs cap a millor sigui gaire alta i la probabilitat que succeeixin tots alhora és d’un sol dígit. Tanmateix, tots aquests canvis són possibles i tots dependran de les decisions i els actes d’éssers humans individuals. Adaptant la lletra de l’himne nacional polonès: Europa encara no està perduda mentre siguem vius.

stats