A. Sánchez Piñol
22/01/2011

Tinnitus

4 min

Què és el tinnitus? Quan ens xiulen les orelles. Literalment. L'afectat de tinnitus sent un xiulet interior, agut i, cosa que és pitjor, ininterromput. O sigui: les vint-i-quatre hores del dia, sense pausa ni aturador, tens un piiiiii que et travessa el cervell d'orella a orella.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

S'ignoren les causes que provoquen el tinnitus. Té alguna relació amb els timpans, esclar, però la ciència mèdica no en sap gaire més. I no té cura. Hem arribat a la Lluna però encara no sabem per què a algunes persones els xiulen les orelles. Del tinnitus només sabem que un dia arriba i, a diferència de l'amor, ja no se'n va.

Recordo molt bé el dia que em va arribar a mi. En el meu cas no va ser un dia, va ser una nit. A la preadolescència. Havia de dormir en un mas. A l'Aragó salvatge. Tot sol. Em vaig ficar al llit, gratificat per aquesta pau gairebé sepulcral que ens acull quan som a la natura i envoltats, protegits, per murs gruixuts. Vaig tancar els ulls i, de cop i volta, en lloc d'un silenci benestant hi havia un piiiiii.... un xiulet de mosquit a les fondàries de les orelles, un xiulet emprenyador i imprevist, sense fi.

En aquell moment no vaig ser conscient de la desgràcia. Ningú no em va llegir la sentència biològica, que deia: "Noi, ets un delmat i per sempre més, mai més no tornaràs a sentir el silenci". S'entén la crueltat, tota la crueltat d'aquest dictamen? Un suplici invisible. Quan entres a l'habitació del teu fill, que dorm, mai no podràs contemplar el silenci feliç del seu son. No vaig entendre que, a partir d'aquell dia, sempre que mirés el cel, el mar, una nuesa, sempre, entre el cel, el mar, la nuesa i jo, sempre, s'interferiria el tinnitus. Piiiiii...! Sempre piiiiii. I piiiiii per sempre més.

Un dia feien un reportatge sobre Guantánamo, explicaven que als presos els torturaven obligant-los a escoltar heavy metal 24 hores al dia a la seva cel·la. I tu, que pateixes tinnitus, el que penses és: "I doncs? Quina sort tenen. Almenys és música, encara que sigui heavy ". De vegades tens ganes de plegar.

Però no ens posem tristos. Vet aquí uns quants personatges històrics que han patit tinnitus: Juli Cèsar, Honoré de Balzac i Genguis Khan, i molts més que no hi caben. Que grans individus hagin compartit els nostres sofriments sempre és un consol. (Tot i que, si ho pensem bé, Juli Cèsar i Genguis Khan eren uns assassins de masses, i quina gràcia té que ens hi equiparin?) D'altra banda, si bé no té cura, el tinnitus té pal·liatius. Una manera de diluir-lo és nedar. El moviment rítmic, el soroll dels membres contra l'aigua, és com l'all per als vampirs.

L'altre dia vaig anar a la piscina, i quan em ficava a l'aigua em vaig adonar que m'havia oblidat els taps de les orelles al vestidor. S'entendrà que algú que pateix tinnitus té les cavitat auriculars sensibles, així que més li val protegir-se amb taps de plàstic. Em vaig dir que per una vegada no passaria res. Bé doncs, va passar.

L'orella esquerra es va inundar, i l'aigua barrejada amb cera va fer un tap. Com més volia netejar l'orella més l'obstruïa. Quan estàs sord només d'una orella t'agafa vertigen, et mareges i entres a les farmàcies trontollant. I escoltes, només amb l'orella sana, que l'esprai que venen per netejar la cera val nou euros amb cinquanta. Gairebé 10 euros per un esprai! Però si només el faré servir un parell de cops, tot just per estovar la cera i desfer el tap! No tindrien un potet més petit i més baratet? Doncs no. D'aquesta manera la indústria farmacèutica, que és més perversa que una tribu d'antropòfags capitanejats per un controlador aeri, pot obtenir beneficis del teu dolor. O sigui, que els laboratoris no s'han dignat mai a investigar el tinnitus. I d'allò que és facilíssim de curar te'n venen uns pots gegants que caducaran inútilment a la teva farmaciola.

"I ara què?", em vaig dir. "Sucumbeixes al xantatge o et fas una truita de carxofes?". I vaig optar per les carxofes. Però quan les estava comprant vaig veure que no els hi havien tallat el tronxo. I no era precisament un tronxo curtet, no, no. Tot eren tronxos més llargs que el mànec d'una granada nazi. Es mengen, els tronxos de les carxofes? No. I doncs? Si compres menjar, per què has de pagar una cosa que no es menja? Vaig explicar tot això al senyor que, naturalment, em va cobrar el tronxos. I aquí em vaig rendir.

Si no era capaç de fer entendre a un verdulaire que no es pot cobrar el tronxo de les carxofes, com volia imposar-me a la indústria farmacèutica mundial? Com podria fer entendre al món l'horror que significa un xiulet, només un xiulet? Vaig entendre tot això i el tinnitus, victoriós, va incrementar el volum, més i més. Aquell brunzit com de mosquit es va convertir en una mena d'alarma antiaèria. I encara més fort, fins que el cap em va explotar. I just quan em desintegrava vaig comprendre, per fi, la gran veritat de la vida: que el món és una orella. Una descomunal, apoteòsica, inabastable orella. I a més a més, sorda. Piiiiiiiiii.

stats