Tirar la pedra i parar la mà

Abans fins i tot de començar la cursa, sembla que el Govern ja fa marxa enrere. Duran ho ha fet durar poc. La Hisenda pròpia s'ha quedat en Foguerada pròpia. Molt propi de la nostra clarivident classe dirigent: tira la pedra i... parar la mà, per si cau alguna almoina per a la barraca pròpia. Com al conte, seguirem alimentant-nos -i peixant els nostres veïns- amb una solidària Sopa de pedres . Em temo que ens esperen moltes maratons de la pobresa. Si havia de durar tan poc, potser hauria valgut més guardar el pla B per a una pitjor ocasió. Perquè no dubteu que la cosa empitjorarà.

Però bé, posem que, en el més ingenu dels casos, s'aconsegueixin posar d'acord els nostres representants al Parc de la Ciutadella per a una petició unitària de mínims. Perquè el senyor Rajoy ens entengui, la podríem batejar com el pactillo fiscal. L'amable proposta serà amablement refusada per maximalista, i tornarem al punt de partida: llavors tocaran eleccions anticipades, tots una mica més histèrics i fastiguejats. I, pobres de nosaltres, serem una mica més pobres, amb els mateixos peatges, el mateix aeroport de joguina, el mateix dèficit, les mateixes retallades...

Amb aquesta història, els catalans estem descobrint al món una nova realitat metafísica: l'eternitat no és el futur infinit, sinó el present continu. Un present convertit en una cursa que mai s'acaba i que no porta enlloc. ¿I si en lloc de donar voltes a Espanya, decidim a quina Catalunya volem anar?