Toca posar-se dret i aplaudir

Semifinal del Campionat d’Espanya júnior del 98. Últim minut. Una mala passada meva anava camí de perdre’s per la banda, però sortosament la pilota topa amb l’àrbitre i queda morta a un metre de la línia de tres. El millor jugador del nostre equip, Navarro, hi arriba el primer i la recull. Respiro alleujat. No l’hem perdut i, a més, la pilota és on volíem. Mira el rellotge, veu que s’esgota la possessió i sense dubtar clava un triple increïble de vuit metres que deixa el partit sentenciat. Vint anys després aquell jugador, ara convertit en el millor de la història del club, rep un merescut homenatge. La seva samarreta lluirà per sempre al Palau Blaugrana, el lloc on durant dues dècades els seus companys li han confiat infinitat de pilotes guanyadores. Aquest divendres toca posar-se dret i aplaudir un jugador irrepetible, però també una persona que segueix sent la mateixa de fa vint anys... i això és molt més difícil que encistellar bombes i triples.

Més continguts de