Tocar el violí
Observo al meu voltant que la campanya ha deixat molta gent decebuda. Llevat dels entusiastes que han fet quilòmetres i quilòmetres en autobusos per assistir a mítings, és difícil trobar persones que s’hagin deixat esperançar pels debats i les proclames de les dues setmanes passades. Ens han intentat vendre les eleccions de la fi del bipartidisme com un moment històric, i, en canvi, les sensacions que més sovintegen són les de decepció, desil·lusió i afartament.
Ara bé, avui és jornada de reflexió, i els articles d’opinió han d’evitar el comentari polític. S’imposa, doncs, tocar el violí i, de fet, potser és precisament això el que convé avui, escoltar violins, músiques que ens curin el pensament i l’ànim d’aquest regust amarg, que ens retornin la confiança en la grandesa de les obres humanes. Per això els proposo tres peces musicals que poden ajudar a contrarestar les sensacions abans esmentades.
Comencem per la decepció. O més ben dit, per la depressió. La de qui confiava en el vigor ètic de la ciutadania per desallotjar del poder tota ombra de corrupció. La del sobiranista que, davant d’una possible contrareforma constitucional de PP i C’s en clau recentralitzadora, afronta una certa sensació d’absurd i de tristor. A aquests els pot anar bé escoltar el primer moviment del Concert per a violí i orquestra en re major de Txaikovski, una recerca tossuda de tot allò que de bonic hi ha a la vida, un joc majestuós i frenètic, líric i trapella, greu i lleuger. L’antídot perfecte per a una campanya el nivell de la qual, segons em comentava un opinador d’aquestes pàgines fa un parell de dies, ha estat tan baix que ha fet patir i tot.
Passem a la desil·lusió. La dels que esperaven més de la nova política, la dels que van quedar descol·locats per operacions tan estranyes com el viatge de Podem al centre o el patchwork en el programa i el discurs de Ciutadans (amb lemes de CiU inclosos: “ con ilusión ”, “ gobierno de los mejores ”). A aquests pot anar-los bé l’obertura de l’òpera Lohengrin, de Wagner, on uns violins que semblen vinguts d’un món millor construeixen delicadament una mena de promesa grandiosa. Una promesa que es trenca dues vegades, quan els plats fan esclatar la melodia com un gran cristall. Però a diferència de l’escena política, en aquesta peça els violins sempre tornen a armar l’esperança.
I finalment, tenim els farts. Aquests potser som tots. L’afartament ve del soroll, de l’enrenou, de l’omnipresència dels candidats i d’un discurs més basat en el martelleig que en l’argument. Per a aquest cas m’atreveixo a recomanar el primer moviment de la Primera simfonia de Mahler, que comença amb una música del silenci (els violins altra vegada) i va recordant el despertar d’un paratge natural en calma.
Després d’una campanya de mediocritat i mastegots, hem de trobar una manera, per artificial que sigui, de construir el nostre entusiasme. Jo els proposo música clàssica, que com a estupefaent de l’esperit sempre serà més recomanable que altres. Vostès facin el que vulguin. Però recordin que avui cal trobar la manera d’engrescar-se amb el futur per demà anar a votar amb ganes.
