Toldrà i l’Orquestra Municipal de Barcelona

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsIndubtablement, Eduard Toldrà és una de les figures més importants de la nostra música d’aquest segle i un dels homes que, sobretot, li va donar més to i més relleu en les dues dècades centrals, en les quals tot l’ambient musical barceloní i català estan impregnats de la seva inconfusible personalitat humana i artística, irradiada de manera molt principal des de la seva incansable i positivíssima tasca com a director de l’Orquestra Municipal de Barcelona. Però aquests anys tan decisius (iniciats definitivament en 1943 en fundar-se la Municipal i que tenien precedents des de 1916 amb l’Agrupació d’Instruments de Vent i, posteriorment, amb les orquestres Pau Casals, d’Estudis Simfònics, Simfònica de Madrid, Nacional d’Espanya, etc.) només constitueixen una tercera etapa en la carrera pública d’Eduard Toldrà, ja que, a grans trets, aquesta va anar-se desenvolupant en tres de successives, cadascuna d’elles formant una espècie de compartiment estanc en el qual s’amortitzava més o menys del tot l’anterior i sols començava a endevinar-se i perfilar la següent. No cal dir que les tres etapes són la del violinista, la del compositor i la del director. Però tant el violinista, en el sentit més ampli del terme, com el compositor van quedar totalment apagats, a partir del 1943, pel director i, d’una manera més específica, pel director de la Municipal barcelonina. Així doncs, quan Eduard Toldrà va morir a finals de maig de 1962 tot just complerts els 67 anys, el seu nom s’identificava d’immediat amb el de la “seva” orquestra, amb el d’aquella orquestra fundada gràcies a les iniciatives de l’alcalde Miquel Mateu i del seu regidor de cultura, el Dr. Tomàs Carreras i Artau, però que ell havia configurat i format personalment i de la qual va portar el timó amb mà ferma [...] des del triomfal concert de presentació del 31 de març de 1944 al Palau de la Música Catalana, [...] Toldrà, en responsabilitzar-se de la Municipal, és plenament conscient d’aquesta situació i hi adequa del tot la seva orientació i la seva vida professionals, fins arribar al sacrifici d’unes legítimes i nobles ambicions personals que en la carrera directorial cada dia li oferien horitzons més esperançadors (des de Madrid, per exemple, eren molt fortes les pressions perquè acceptés la direcció de la Nacional). Toldrà entén la seva responsabilitat com un servei i una funció cíviques i culturals, i s’hi lliura sense limitacions de cap classe. [...] Toldrà tenia totes les condicions necessàries per ser un gran director, i encara avui -si de nou les poguéssim escoltar- algunes de les seves millors versions (Brahms, Debussy, Strauss, Ravel, Falla, Bartók, Stravinsky, etc.) ens causarien un impacte i una emoció que només molt rarament sentim en una sala de concerts.