Toni Gomila, o com esmolar la llengua

No us hauríeu de perdre l'entrevista que el nostre mai prou aclamat director, Carles Capdevila, fa a l'actor Toni Gomila, al suplement Ara Tu d'avui. Toni Gomila és de Manacor, una ciutat que sempre ha estat un focus de talent (sempre dic que els escriptors mallorquins que no hem tingut la sort de néixer a Manacor arrosseguem un dèficit congènit), i és allò que se'n diu un actor de raça, foguejat en mil batalles escèniques i televisives. Vull dir que l'èxit de què ara gaudeix amb Acorar , un monòleg en què la seva força i subtilitat interpretatives brillen fins al màxim, no és cap casualitat, sinó el fruit d'un treball sostingut, fecund i perseverant al llarg dels anys i contra tots els obstacles i les adversitats. Un camí de feina ben feta i de voluntat i fe a prova de bomba. Però és que, amb Acorar , Gomila no tan sols s'ha revelat com un actor excel·lent, que això alguns ja ho sabíem, sinó també com un escriptor de primera línia. Vaig tenir el plaer, ara farà un parell d'anys, d'assistir al que va ser una de les primeres lectures en petit comité del text d' Acorar , a la també indispensable llibreria Món de Llibres de Manacor, i ja en aquell moment primerenc els que érem allà vam tenir la certesa d'assistir al naixement d'una peça destinada a commoure i a perdurar. Després, durant l'any i mig ininterromput que Gomila fa que representa Acorar per escenaris illencs i principatins, el text s'ha anat polint i depurant, com correspon a una tasca dramatúrgica duta a terme amb rigor i exigència.

Acorar significa clavar un ganivet al cor, que és el que se li fa al porc en l'atàvic ritual de la matança. I un dia de matances és que li serveix precisament a Toni Gomila deleitmotiv per desenvolupar una de les explicacions més profundes, completes i entenedores d'una realitat sovint tan complexa i incomprensible com ho és la de la societat mallorquina, que per cert no és cap realitat tan estrambòtica com de vegades pugui semblar, sinó que serveix perfectament de metonímia de tota la societat occidental i del desgast i la confusió que arrossega.

Això ho fa el dramaturg Gomila servint-se d'un llenguatge ric, també complex i matisat, que no estalvia col·loquialismes, dialectalismes i fins i tot tecnicismes, combinats amb un registre poètic ben administrat. I tota aquesta riquesa no tan sols no fa d' Acorar un text inaccessible o difícil, sinó que, ben al contrari, li proporciona la potència i la tendresa que el converteixen en un text capaç d'arribar a tothom, de comunicar-s'hi i d'establir-hi complicitats i evocacions. És el que diu ell a l'entrevista: "Com menys paraules utilitzes, més pobre ets". És un recordatori oportú per als que han confós el minimalisme amb la pobresa estilística, però sobretot, en aquests dies, per a aquells que voldrien acorar un ganivet a la nostra llengua i cultura a força de llevar-li paraules i de confrontar-les o dividir-les absurdament. Contra els matancers de pa sucat amb oli, la riquesa de les nostres paraules és la millor defensa.

Més continguts de