El Maig Francès i el ‘maig català’

Per l’escletxa oberta a París no hi va entrar la revolució, sinó la reacció neoliberal

L’onada independentista ha estat assimilada al Maig del 68, un altre esclat d’il·lusió del qual aquest any se celebra el 50è aniversari. És una associació que es fa salvant distàncies i diferències insalvables, però a la qual cal atribuir alguna equanimitat; entre altres coses, perquè una de les veus que l’ha plantejat és la de Marina Subirats, que va viure els fets de París en primera persona i a qui no tindria sentit acusar de voler sublimar el procés català. Sigui com sigui, a la llum del que avui passa a Catalunya cal preguntar-se si, a més d’un cert paral·lelisme en la il·lusió embrionària, totes dues primaveres podrien tenir també un final semblant.

El Maig del 68, a més de canviar la història, d’esdevenir un referent de l’imaginari progressista i de ser l’origen de realitzacions concretes com ara els estudis de gènere, també va propiciar en el camp ideològic uns efectes difícils de pair per als joves que hi van participar. El 68 volia incinerar els valors caducs, però per l’escletxa que va obrir en l’estat del benestar no hi va entrar la revolució, sinó la reacció neoliberal. Als setanta, el capitalisme va apropiar-se, desfigurant-los, de valors d’aquell moviment estudiantil com l’individu, la creativitat, la immediatesa, i va construir una hegemonia que va relegar les esquerres realment transformadores a uns marges intel·lectualment còmodes, però, sovint, políticament desactivats, condemnats a ser percebuts per la majoria com una postura estètica però innòcua, necessària només com a contrapunt que recordés els excessos i la condició dogmàtica de la religió imperant. Als 90, a l’exclusiu barri 17ème de París, hi vaig conèixer un directiu de Société Générale que havia pres part en el Maig Francès amb il·lusió sincera i profunda, i que, conscient de com s’havien torçat les coses, prenia encara alguna pastilla de Prozac.

Però el paral·lelisme del qual vull advertir no està en eventuals decepcions, sinó en la posició ideològica que la força transformadora va acabar ocupant. D’aquells revolucionaris, no pocs van acabar o bé absorbits per l’enemic o bé relegats a la posició del proscrit, del boig, o d’aquell a qui només se li permet épater les bourgeois. I és cap aquí, cap a la posició de les quimeres desautoritzades i fàcilment criminalitzables, cap on es vol empènyer l’independentisme amb el clima actual de persecució, amb l’ús espuri del delicte d’odi, amb les interlocutòries judicials que caminen cap a la il·legalització dels partits que declarin certs ideals. Per l’escletxa oberta, no cal dir-ho, ha penetrat Cs, un partit que desfigura els valors de la regeneració democràtica amb el seu suport al govern més corrupte; que vol mantenir un discurs de centreesquerra mentre reclama la presó permanent o suprimir l’impost de successions; que competeix amb el PP per associar l’ espanyolisme desacomplexat a la minorització de les llengües cooficials espanyoles a les quals l’esperit del 78 els volia garantir una “protecció especial”...

Si no vol acabar proscrit i desactivat, entre altres coses l’independentisme haurà de buscar aliats en la defensa de l’autogovern, i engegar polítiques que es corresponguin amb el discurs de la il·lusió. La resta serà deixar-se arraconar.