L’altra cara de Daniel de Alfonso
Qui és Daniel de Alfonso? Una de les imatges més cèlebres del cas és la que va capturar la fotògrafa Cèlia Atset durant la compareixença al Parlament de Catalunya, i que reflectia com cap altra el caràcter tèrbol del personatge i del cas. Si la revisen hi veuran un De Alfonso plegat de braços que avança el mentó i contrau les comissures dels llavis, extremant fins a l’histrionisme la interpretació de la desaprovació; que arrufa les celles i entretanca els ulls, i que llança per sobre de les ulleres, caigudes fins a la punta del nas, una mirada desafiant al diputat que intervenia en aquell instant. És l’expressió d’algú que fita, no només en el sentit de clavar la mirada en l’interlocutor sinó sobretot en el de posar-li fites, traçar-li límits, tenir-lo a ratlla, fer-li perdre la valentia i la seguretat.
Aquell rostre ple de doblecs i replegaments casava molt bé amb el contingut conspiratori de les converses gravades amb Fernández Díaz. Però la projecció pública de Daniel de Alfonso sempre ha estat polièdrica. “Amable” i “impecable” segons unes fonts, el juny de l’any passat va demanar “disculpes a tots i totes” els empleats de l’Oficina Antifrau als quals hagués pogut molestar en els dies posteriors al seu cessament. En contrast amb aquesta aparent pulcritud, dilluns llegíem que en la seva etapa al capdavant de l’Oficina Antifrau De Alfonso va gastar 81.327 euros en hotels, avions i similars, que va cobrar 5.000 euros en dietes de dies dels quals consta que va passar la factura del restaurant i que va pagar 899 euros públics per un maletí Montblanc. Dimecres De Alfonso va tornar a explicar que mentre estava en el càrrec polítics de tots els colors se li acostaven per llançar-se acusacions creuades. I, alhora, va insultar la intel·ligència de molta gent amb l’intent lamentable de desautoritzar l’evidència palmària de les gravacions que són a l’origen del cas.
Qui és, doncs, De Alfonso? Sens dubte, un referent clau de la guerra bruta contra el sobiranisme. Però hem de llegir-hi més coses. Allò que il·lustra el seu cas, tant en la seva controvertida persona com en la naturalesa inevitablement tortuosa de la seva feina a Antifrau, és que el poder està esdevenint cada vegada més un àmbit incomprensible per a la mirada dels ciutadans, un castell kafkià del qual la classe política i els seus adlàters s’han apoderat per jugar-hi uns jocs indesxifrables dels quals mai s’acaba de conèixer la veritat. L’enrevessament dels casos de corrupció, la proliferació de peces separades, el creuament boirós d’interessos, tot això dibuixa un esoterisme institucional, un món paral·lel i només parcialment desvelat que empeny l’auge de l’antipolítica i dels populismes. Cal denunciar que contra el procés tot està permès, i que De Alfonso branda arguments ridículs davant de les greus acusacions que se li fan. Però també cal dir que, si els partits es moguessin menys per les seves misèries i es dediquessin més a l’interès general, ni els De Alfonso sortirien escollits ni la nostra vida pública seria, com és, un embolic monumental.
