Amb el dotzè aniversari d’Es Baluard de Palma, que s’ha celebrat aquest dissabte amb la participació d’una dotzena d’artistes que tenen obra al museu, m’ha tornat venir al cap el tema de les col·leccions públiques d’art. És una qüestió que d’un temps ençà ningú no remena, com si la crisi l’hagués enterrada sota metres de terra. Que no hi ha doblers per invertir en art, no ho tinc tan clar, perquè hi ha moltes maneres d’invertir-hi; que hi ha altres prioritats, no en tenc cap dubte: altres, sí. Però conformar un patrimoni cultural també ho és i, en tot cas, massa vegades hem comprovat que aquells que deixen la cultura fora de les prioritats en les quals ha d’invertir un país són els que t’acaben per demostrar que la cultura els interessa molt poc. Si ens posam en el cas que no hi hagi possibilitats d’adquirir obres d’art que en un futur puguin ser testimoni de la creació de la nostra època, i que aquesta inversió s’hagi de deixar per més endavant (que tampoc passa res), convé insistir que hi ha maneres d’invertir en una col·lecció pública sense haver-hi de posar gairebé res més que feina i criteri. Balears ha adquirit durant anys peces d’art contemporani, però bona part de les obres estan mal conservades, emplaçades a llocs inadequats, sense la catalogació o el registre que cal i, sobretot, no estan analitzades com a conjunt ni amb els criteris que requereixen les col·leccions públiques. A més de posar-hi ordre i d’imprimir rigor en la conservació, les temporades de carestia poden servir per fer recompte dels artistes i les obres que tenim representats i dels que ens manquen, amb l’objectiu essencial de continuar (en poder) la col·lecció des d’uns fonaments sòlids.
