Tornem a parlar de la sisena hora

Ara que s’ha acabat el curs escolar, potser és un bon moment per mirar de tornar a posar sobre la taula un debat que de manera una mica incomprensible ha quedat aparcat: el de la sisena hora en l’educació primària pública.

Una mica de context: a Catalunya les escoles concertades fan, de manera generalitzada, sis hores diàries de classe, mentre que les públiques en fan cinc. Aquesta hora de diferència a la concertada la sufraguen les famílies mitjançant unes quotes que, de facto, funcionen com a mecanisme de segregació social. Al llarg del curs això pot representar unes 175 hores de classe addicionals, que en el conjunt de la primària sumen fins a unes 1.050 hores, l’equivalent a tot un curs acadèmic extra. Així doncs, els infants de les escoles concertades al nostre país han tingut, de facto, un curs més de classe que no pas els de la pública en acabar la primària.

En el marc del Pacte Nacional per a l’Educació, a partir del curs 2006-2007 es va implantar a Catalunya la sisena hora en l’educació primària pública, cosa que va representar un esforç important en inversió de recursos en el nostre sistema educatiu, fonamentalment per la contractació de mestres i per l’esforç dels centres per repensar el temps escolar. La mesura va topar amb algunes resistències, especialment dels sindicats de l’ensenyament, però va tirar endavant.

Tanmateix, en tornar CiU al Govern, el 2011, en el marc de la política de retallades, i també -cal dir-ho- de reversió de la majoria de les reformes introduïdes durant els anys dels tripartits d’esquerres, es va decidir suprimir la sisena hora i deixar-la només com a mesura compensatòria en determinats centres amb entorns més complexos.

Des de llavors gairebé no se n’ha parlat, i hem tornat a consolidar el model de desigualtat entre l’escola pública i la concertada. Un model que dona a l’escola concertada un marge important per diferenciar-se, i atreure determinats segments de la societat, amb recursos econòmics i una preocupació més intensa per l’educació dels seus fills. Al final, això reforça, necessàriament, les dinàmiques de segregació escolar: les famílies poden triar entre pagar una quota mensual de la concertada, i donar als seus fills un curs escolar addicional al final de la primària, o estalviar-se una part d’aquesta quota i, a tot estirar, cobrir el cost del monitoratge per a temps de migdia, que en moltes escoles és de fins a dues hores i mitja.

És cert que en els últims anys hem anat observant un cert increment de la demanda de centres públics, possiblement induït per l’altíssima qualitat de l’educació que s’ofereix en molts d’ells, i per la seva capacitat d’adaptar-se als canvis i renovar els seus projectes educatius. Tanmateix, la diferència d’hores (repetim-ho: equivalent a un curs acadèmic en acabar la primària) segueix sent un factor de desigualtat.

Però no és només una qüestió de desigualtat entre la pública i la concertada. També dins de l’escola pública mantenir els dies curts afavoreix les desigualtats, ja que escurçar el dia d’escola pot resultar especialment perjudicial per als infants que més ho necessiten.

Tota la recerca coincideix a apuntar que el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies és el principal determinant dels resultats escolars. El que passa fora de classe és molt important, i és on es generen, fonamentalment, les desigualtats. Les hores que no són lectives alguns infants les passen fent activitats que els estimulen l’aprenentatge, amb les famílies o en activitats extraescolars, mentre que d’altres no tenen aquesta opció.

Per entendre’ns: les hores de permanència a l’escola poden tenir uns efectes igualadors, si el sistema funciona, mentre que en la resta del temps les desigualtats socials es reprodueixen i es reforça el pes de l’herència en el rendiment escolar.

L’evidència apunta que estendre el dia escolar pot tenir uns efectes positius molt forts sobre els infants. Tanmateix, cal dir també que la majoria de recerca ben dissenyada apunta a forts efectes condicionals: no es tracta només d’ampliar l’horari sinó d’aprofitar el temps addicional per repensar l’organització del temps escolar. Tenim, al nostre país, una educació pública de gran qualitat, amb un percentatge important de professionals compromesos i preparats per treure un gran rendiment del temps escolar. Potser és hora, també, de tornar a plantejar la qüestió de la quantitat. Perquè també és important.

Més continguts de