Toros en horari infantil

Al'article irònic sobre educació, queda bé retratar els nens d'avui en dia com "la generació de la plastilina" (la plastilina és l'element que simbolitza l'educació tova que reben) i els pares i els mestres com a éssers pelleringosos que els deixen posar els peus a la taula del sofà. Aquesta mena d'article irònic sol estar escrit per algú que ja té els fills grans i que es basa en els records de fa dues dècades, quan els nens (i també els bars, i la tele i sobretot l'autor) eren tan diferents.

Potser ara hi ha més nens que posen els peus damunt de la taula del sofà. El que és segur és que hi ha més pares que posen els peus damunt del sofà. I el que també és segur és que, ara, es fabriquen més taules de sofà pensades perquè s'hi puguin posar els peus al damunt. Però entre l'educació rígida que jo vaig tenir (on els cops eren habituals) i l'educació tova retratada en aquests articles (on no s'ha de renyar mai) hi ha altres sistemes, basats en el sentit comú.

Tot això ve a tomb perquè avui Televisió Espanyola emetrà corrides de toros en horari infantil i n'hi ha que, amb raó, es posen les mans al cap pensant que els nens ho veuran. Quan jo era petita, a casa posaven els toros i l'únic record que en tinc és que eren avorrits. Era normal veure com torturaven una bèstia, de la mateixa manera que era normal torturar la canalla a base de mastegots. Però els nens d'ara (potser per la plastilina) tenen un esperit crític que farà que ens facin preguntes. "Per què li claven ganivets?" I cada pare, segons sigui partidari de la cosa o no, contestarà. Justament, explicar a un fill per què et repugnen o per què t'agraden els toros t'enfronta amb els teus arguments. "Els agrada veure com el maten, perquè són cruels". O: "El toro no pateix. Ha nascut per a això. Si no el matessin, la raça no existiria. Però a la mixeta no li has de fer, eh?"