Tothom odiava l’Alf
La sèrie Alf, de la NBC, que es va emetre entre el 1986 i el 1990, era, només aparentment, entranyable. Un extraterrestre pelut aterrava a la casa d’una família nord-americana després de viatjar perdut per l’espai perquè el seu planeta, Melmac, estava a punt d’explotar. La bèstia, que en la versió doblada al castellà era batejada amb l’acrònim d’Amorfisme Llunyà Fantàstic, estava obsessionada a voler-se menjar el gat de la família Tanner, que l’havia acollit. Tot i així, s’estimaven l’ésser de morro llarg malgrat els problemes domèstics que els provocava. La sèrie va tenir molt d’èxit, no només als Estats Units. A Alemanya va causar furor, fins al punt que la localitat d’Alf que hi ha al país va començar a patir robatoris constants dels rètols que anunciaven el nom de la ciutat a la carretera. L’Ajuntament en va haver de comprar desenes per anar-los reposant. La sèrie era cara de rodar perquè la complexitat d’accionar aquell titella sense que es veiessin els trucs era carregosa i allargava molt les hores de rodatge. Televisivament, la llar dels Tanner semblava feliç, però el rodatge era un infern. Els més de cent capítols es van fer eterns, tant per a l’equip com per als actors. Anne Schedeen, l’actriu que feia de mare, ha explicat en alguna entrevista: “Creieu-me. No hi havia cap mena d’alegria al set. [...] Rodar amb els nens era agradable, però la resta d’adults eren... de personalitat difícil. Diguem que a la realitat érem una família bastant disfuncional”. Andrea Elson, l’actriu que feia de filla gran, va desenvolupar problemes de bulímia que atribuïa als nervis de la sèrie. Al final ningú volia ser el secundari d’un titella. Mentre el personatge era cada vegada més estimat pel públic i tot el marxandatge de la sèrie donava beneficis a la cadena, els actors van acabar odiant el ninot pelut i brut. John Lamotta, un secundari que feia d’amic de la família, va dir que l’Alf “no era sinó un tros de merda i, aquella, la pitjor feina que havia tingut mai a la vida”. Max Wright, el pare de família, pensava el mateix. Odiava el ninot i la sèrie, el treia de polleguera que el rodatge fos tan complicat per culpa dels mecanismes que accionaven el titella i haver d’interaccionar amb un ésser inanimat que tenia més popularitat que ell. De fet, en una ocasió va acabar agredint l’Alf en una seqüència mentre cridava: “Foteu-nos garrotades a tots! Aquí tots som titelles!” Quan la sèrie es va acabar, el darrer dia de rodatge Wright va recollir les seves coses del camerino i va marxar sense dir adeu a ningú. L’únic content amb la seva feina era el nan hongarès que es posava dins de la disfressa d’Alf quan aquest havia d’aparèixer només de cos sencer. L’Alf era més ficció que cap altra: la sèrie defensava l’acceptació de la diferència en un clima real d’absoluta hostilitat.
