OPINIÓ

Tots som Miquel Simonet. O no?

Quina calor, Miquel Simonet, aquell mes d’agost del 36. El so de les xigales brunia com la bala de plom enmig d’un aire espès. Quina emoció continguda. Quin misteri. Quina por, Miquel Simonet. En Bayo i les tropes republicanes ja havien desembarcat i amb un parell de bergants amics teus us hi volguéreu acostar. Us atalaiàreu damunt un turonet per veure l’ombra llunyana de la llibertat, el desconcert sacrificat de fer la guerra per tenir la pau, si més no, la d’esperit. De tornada, però, us donaren l’alto. Us detingueren. I us acusaren. De què? De fer senyes a l’enemic? Per ventura. De voler-vos hi passar? Potser. Però tenien un altre motiu per cercar-te. Tenies devuit anys i els ulls plens de vida per viure. Tenies l’esperança de contribuir a un món millor, forjat a partir de les idees i de la llibertat de pensament i d’expressió. Dibuixaves a la revista 'Nosotros' de Manacor, Miquel Simonet. Miquel Palmer Duran era el teu nom. La gent et coneixia com en Miquel 'Simonet' i el teu nom de dibuixant era 'Verax', perquè pintaves la veritat amb els teus traços, les certeses incòmodes que els poderosos volien mantenir amagades, i els teus traços negres eren punyals que travessaven consciències intranquil·les. Regalares a la societat d’Esquerra Republicana un quadre amb la caricatura d’Azaña. Eren aquests els teus pecats? Eren aquests, sí, els teus delictes. La veritat sempre fa nosa, i molta més si clama contra la injustícia. Miquel Simonet, et deien, i et trepanaren de bales el pit com el cant de les xigales travessa l’aire d’un mes d’agost brut de sang.

La revista 'Nosotros' publicà setmanalment 67 números entre el 13 d’abril del 1935 i el 18 de juliol del 1936. Avui, d’aquella manera de veure el món no en queden disponibles més que una dotzena d’exemplars, dificilíssims de trobar. El director de la publicació, Miquel Duran Rosselló, 'Meu', fou detingut i assassinat el 4 de setembre de 1936. Un altre dibuixant de la publicació, Bartomeu Blanquer, 'Tolito', i tu mateix, Miquel Palmer Duran, també vàreu ser executats, a l’entorn del 20 d’agost. La vostra publicació va ser font i excusa de l’obertura de nombrosos expedients, entre els quals destaquen els del mestre d’escola i tenor Francesc Cano per haver signat un article al setmanari 'Nosotros'; Jordi Martí, 'es Mascle Ros', per una única col·laboració al setmanari amb motiu del primer aniversari de la publicació; Mateu Llull, per haver-hi publicat un article anticlerical; Eusebi Heredero, per uns sonets dedicats a Azaña i Martínez Barrio en el mateix setmanari; i també el batle de Felanitx, Pere Oliver Domenge, acusat d’escriure un article “en mallorquín i de sentido mallorquinista”.

Aquesta setmana, 78 anys després de la teva mort adolescent, Miquel Simonet, deu treballadors de la publicació satírica 'Charlie Hebdo' han mort a mans de tres gihadistes francesos. Dibuixaven des de la llibertat d’expressió. Pintaven traços de colors sobre la marca insana de l’integrisme religiós. De totes les religions, he sentit. Sempre va bé tenir un enemic, algú a qui puguem carregar les nostres culpes i complexos, les nostres petiteses inconfessables. Ha anat molt bé que els assassins de la llibertat d’expressió a França hagin estat gihadistes (francesos, pensau-hi, però gihadistes). La condemna a l’Europa i a l’Espanya oficials ha estat unànime. Entre d’altres perles, 'La Razón': “Todos somos Charlie Hebdo”. 'ABC': “Ataque a la libertad”. 'El País': “Ataque terrorista a la libertad de prensa en el corazón de Europa”. Mentrestant, l’Audiència Nacional espanyola imputa l’humorista Facu Díaz per un gag on comparava la manera de fer del Partit Popular amb la de l’organització armada ETA. No és gaire llunyà en el temps el segrest del número del 'Jueves' on en portada es retrataven els qui aleshores eren prínceps d’Astúries sense robeta i fent el canet. El ministre d’Interior Fernández Díaz alerta del perill dels “radicals religiosos”, però no es recorda que essent ell ministre posaren la Gran Creu de l’Orde del Mèrit de la Guàrdia Civil a la marededéu del Pilar. On eren, aleshores, els mitjans de la caverna? On eren, Miquel Simonet, els qui avui defensen la llibertat quan les bales t’esquerdaven el pitram? On eren els adalils de la democràcia durant els quaranta anys d’ignomínia i els trenta d’oblit que seguiren la teva mort encara púber?

Nota: Aquest article no hauria estat possible sense els llibres 'Manacor, la guerra a casa', d’Antoni Tugores, i 'Diccionari vermell', de Llorenç Capellà. A ells els devem que no restin en l’oblit fets tan vergonyants de la nostra història. Moltes gràcies.

Més continguts de

El + vist

El + comentat