Tots els que arriben tard
A les sis de la tarda l'autora té una xerrada a la sala d'actes Chiqui Martí, de Sant Kevin de Vallfosca. És una xerrada que li paga, de manera simbòlica, l'Associació per al Foment de la Literatura Catalana No Històrica.
A dos quarts de sis l'autora ja és al bar Paul McCartney del poble. Li agrada arribar amb temps als llocs, però, per no obligar els organitzadors a haver-li de donar conversa, s'espera fent un cafè. A tres quarts i cinc paga el cafè, a tres quarts i deu surt del bar i una mica abans de les sis és al lloc. Però aleshores l'organitzadora de l'acte li diu que té temps d'anar a fer un cafè, perquè l'acte, "en realitat", és a dos quarts de set.
L'autora no ho entén. A ella li van dir que l'acte començava a les sis, i és per això que ha agafat l'autobús cap a Sant Kevin a les cinc. Si li haguessin dit que l'acte començava a dos quarts de set, hauria agafat l'autobús de dos quarts de sis. "És que com que tots arribeu tard, m'estimo més curar-me en salut", exclama l'organitzadora.
L'autora ignora qui són "tots" els que arriben tard. Si els escriptors en general o tots els éssers humans. En tot cas, ella sempre arriba d'hora. "Vés al bar a fer un cafè", li recomana la bibliotecària.
A dos quarts de set menys cinc paga el segon cafè, surt del bar i arriba a la sala d'actes a dos quarts en punt. Hi ha unes quinze persones assegudes. "Esperarem fins a les set -li anuncia l'organitzadora-, perquè la gent sempre arriba tard". L'autora protesta. Esperar "fins a les set" li sembla una falta de respecte per als que han arribat a l'hora (i que, segurament, el pròxim dia ja faran com "tots" i també arribaran tard). Però és que, a més a més, ha quedat per sopar a les vuit (perquè li havien dit que l'acte era a les sis). I aleshores, l'organitzadora se la mira amb commiseració i superioritat: "Ai, aquests de Barcelona... Sempre estressats".
