Tracte infrahumà en el camp de concentració
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
Es va deturar un cotxe negre davant la porta d’entrada al recinte del camp de concentració i del seient posterior en va baixar -ben cofat amb un capell, el coll protegit amb una bufanda i les solapes de l’abric aixecades- un home que aviat vaig reconèixer: era el meu amic i company de professió, dirigent del nostre PSUC, l’Emili Granier-Barrera, l’ascendència francesa del qual li atorgava un status singular de llibertat -em sembla recordar que tenia doble nacionalitat, però no n’estic prou segur-, i va convocar els militants, els quals ens vam col·locar en semicercle davant la madeixa de filferro. En Granier, des de la banda de fora, ens va dir que la consigna del PSUC era la de romandre als camps mentre no culminaven les gestions que efectuava de cara a una solució escaient. Ens coneixíem des de feia uns quants anys i entre nosaltres hi havia -i hi ha!- molta confiança. Li vaig dir:
-Això que aconselles, Emili, tindria un valor enorme si ens ho deies des d’aquí dintre!
Em va mirar bocabadat i vaig afegir:
-Tu ets a fora, has vingut en aquell cotxe, deus haver dormit en un llit, potser t’has banyat i tot, t’has afaitat i has esmorzat i, ben segur, ara dinaràs. No estàs qualificat, doncs, en aquestes condicions, per donar consells.
-No són consells -em va interrompre-, sinó consignes!
-Encara pitjor! Treu-te aquest tarot i la merda d’abric i entra i queda’t amb nosaltres! I mentrestant, explica’ns què cony diu el partit!
-D’això que fas, ‘Tísner’, se’n diu demagògia!
-No, senyor Emili Granier-Barrera! Potser és una senzilla qüestió de matís, però trobo que demagògia és qualificar de demagògia l’exposició oberta d’una situació evidentíssima: tenim malalts i ferits, no dormim ni mengem, mai no ha vingut un metge ni han evacuat cap company agònic! Se’ns mor la gent i tu véns en nom del partit a repartir el pa espiritual de les consignes. Gràcies, Emili! Però t’anuncio lleialment, a tu i a tots, que jo miraré d’escapar-me. Si em pelen, faré morir de riure els angelets quan els expliqui que allò que no em va passar en dos anys i mig de guerra ho vaig aconseguir en un país amic amb el qual estàvem en pau!
(He refet, al cap de molts anys, aquesta conversa amb el meu entranyable amic Emili Granier-Barrera i, malgrat que ell no la recordi tan diàfanament, l’admet com a perfectament possible, si més no ajustada al seu tarannà d’aleshores.) [...]
