LA INVASIÓ SUBTIL

Traduir amb les grapes

Encara que no vulguem, l'agenda política ens demana traduccions instantànies del castellà i, amb eines rovellades, cada cop costa més que siguin afinades 

“Com diríem meter las sucias manos en català?” No sé per què, però de seguida penso en Gabriel Rufián. Sí, és ell el que fa ballar el cap a la periodista. “És que diu que avui [20-S] fa un any que « Rajoy metió sus sucias manos en las instituciones catalanas»”.

Per molt que cada dia afegim una xifra seguida d’una lletra a la col·lecció (9-N, 27-S, 1-O, 3-O, 21-D...), el 20-S és dels que perduraran. Van passar moltes coses, però el recordarem sobretot perquè aquell dia va servir d’excusa per, encara no un mes més tard, detenir i empresonar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart (gairebé un any després, un any!, molts encara no entenem com la pretesa justícia pot actuar injustament amb tanta impunitat).

Doncs aquell dia, mentre començaven els escorcolls a la seu d’Economia, Rufián va demanar i exigir a Rajoy que tragués “ sus sucias manos” de les institucions catalanes. A molts ens va quedar gravada la frase (a mi, entre altres coses, ho confesso, perquè la vaig haver de traduir). Com aquest dijous, llavors també la majoria de mitjans es van anar omplint de “les seves brutes mans”.

En castellà existeixen les expressions meter la mano en algo i també meter las manos en algo. Segons el DRAE, la primera és “apropiar-se il·lícitament de part d’una cosa”, i la segona, “entrar a formar part de la seva execució o emprendre-la amb interès”. En català no posem la mà en una cosa per dir que la fem nostra sense permís, però, en canvi, sí que hi posem la grapa. Així doncs, heus aquí la solució perfecta: “Tregui la grapa de les institucions catalanes!” Sense possessiu, esclar: quina grapa ha de ser sinó la seva? (ep, que això no val sempre, que hi ha possessius que no ens els podem menjar!) Ni adjectiu: una grapa ja porta incorporada la càrrega negativa.

Tenint una opció tan satisfactòria, per què la majoria de mitjans van deixar-se arrossegar pel calc? Potser no és tan fàcil arribar-hi. Primer, cal veure que és un calc. Després cal saber com buscar la solució si espontàniament no surt. I, finalment, calen les eines adequades per trobar-la. Però 1) comencem a tenir la intuïció atrofiada, 2) la majoria de mitjans digitals (els més llegits) no tenen lingüistes (amb sort, mig) i els que escriuen prou feina tenen a publicar ràpid abans que la competència i 3) encara no s’ha fet un diccionari castellà-català que ens ajudi de veritat. Sort que les frases fetes sí que les tenim molt ben recollides per Maria Teresa Espinal, i, ara, des de fa molt poc, encara més accessibles, perquè el seu diccionari és consultable en línia.

Precisament, l’Espinal no recull una altra expressió amb , fer (o tirar) mà d’alguna cosa, que cada cop és més freqüent (i no només a la premsa, també la utilitzen escriptors joves): “Mourinho, com és habitual, va fer mà de les excuses de sempre”, “Val més fer mà de la tradició”. El primer que penso és que ve del castellà echar mano de. No oblidem que echar algunes vegades en català és tirar però també fer (“ echar la siesta” és “fer la migdiada” i “ echar una partida” també és “fer una partida”). ¿És que tot ha de ser sempre sospitós de castellanisme? Tot no, però gairebé (estaria molt bé que no fos així). Bé, si algun amable lector em donés més referències fiables de la genuïnitat de fer mà de seria fantàstic (de fet, tampoc cap obra la condemna, de moment), però, ara com ara, crec que amb un simple recórrer a ja fem. Que quedi clar, doncs, que no fem mà de res. En tot cas, podem engegar algú a fer la mà, que és tota una altra cosa.