Transferències fiscals equivocades

He llegit recentment dos informes que val la pena relacionar i comentar plegats. D’una banda, el titulat Realitzar la Unió Econòmica i Monetària Europea, conegut com l’informe “dels 5 presidents” (de la Comissió, el Consell, l’Eurogrup, el Banc Central i el Parlament europeus). I, de l’altra, les Balances fiscals espanyoles 2012, presentades pel ministeri d’Hisenda. En el primer, reconeixent sense embuts les mancances i les dificultats de l’actual construcció de la UE, els presidents assenyalen les tasques pendents i els passos a recórrer per aconseguir una “unió profunda, autèntica i justa”. El segon són els resultats del 2012 de les relacions fiscals entre comunitats autonòmiques espanyoles.

La seva lectura em referma en dues conviccions que sempre he tingut i que, expressades juntes, poden semblar una paradoxa, però que vull confirmar i raonar. Defenso amb contundència que, en un espai polític on funcionin una unió comercial i una unió monetària, és imprescindible que existeixin, pel bé de tots, unes importants transferències fiscals entre els diversos territoris interiors. Al mateix temps, estic convençut que si aquestes transferències tenen un volum inadequat i excessiu, a més de ser poc equitatives i injustes per a alguns socis, són perjudicials per a tot el conjunt.

1. Reequilibri territorial. És lògic que els territoris que formen un espai tinguin nivells de competitivitat diferents. Hi ha moltes causes que porten a aquesta situació, algunes de naturals i altres de modificables amb inversions i amb formació. L’existència d’un espai únic comercial afavoreix sempre els territoris amb més competitivitat perquè amplia el mercat dels seus productes (Alemanya a la UE, o Catalunya a l’estat espanyol). Però els desequilibris comercials que això suposa cal que siguin compensats amb inversions i amb transferències fiscals, que facin convergir tant com sigui possible els nivells de vida i augmentin la capacitat de consum del conjunt. Si aquest procés no es produeix, en absència d’una moneda única, els territoris menys productius han de recuperar competitivitat devaluant la seva moneda. Però si també existeix una unió monetària, això no és possible... L’informe “dels 5”, encara que de manera un xic tímida, deixa ben clar que la insuficiència de transferències via pressupost de la UE és una de les raons que obliguen a implantar polítiques molt dures de recuperació de la competitivitat a una part dels seus membres, del sud i de l’est.

2. Competitivitat global. La competitivitat exterior d’un espai econòmic depèn en gran mesura de la dels seus territoris interiors més competitius (les exportacions de la UE depenen molt de les d’Alemanya; i les d’Espanya depenen molt de les de Catalunya). Les transferències fiscals internes en cada espai tenen un doble objectiu: un de tipus polític (la solidaritat) i un segon d’econòmic (la progressiva millora competitiva dels menys desenvolupats). Per tant, han d’existir. Però també han de tenir dos límits molt clars. Un de tipus polític: que els ajuts dels més rics als menys rics no facin que aquests últims passin a ser més rics que els que els han ajudat. I un segon de tipus econòmic: que unes transferències fiscals excessives no suposin un drenatge de recursos que faci que disminueixin les inversions en els territoris més competitius, i vagi disminuint la seva competitivitat i per tant la de tot el conjunt. S’hi podria afegir una tercera condició: que els receptors dels ajuts les utilitzin per a les finalitats suposades de millora de la seva economia...

És fàcil identificar, tant a la UE com a casa nostra, situacions en què aquesta lògica no s’està complint, en un sentit o en l’altre (els Jocs Olímpics a Grècia, les inversions en AVE a Espanya, la manca d’inversions a Rodalies, el retard del corredor mediterrani, etc.).

3. Confirmació. La lectura dels dos informes m’ha confirmat els següents punts:

• A Europa hi ha poques transferències fiscals; a Espanya n’hi ha massa i estan mal repartides.
• La UE no avançarà seriosament sense un augment important del seu pressupost, que ajudaria a millorar tota l’economia. Sense això, la zona euro tindrà dificultats per tirar endavant.
• L’excés de dèficit fiscal d’algunes autonomies espanyoles és una de les causes de les dificultats de recuperar a tot l’Estat un creixement real i sostingut.
• A tots nivells, s’ha d’augmentar la disciplina en la utilització de les transferències fiscals.