Si la Transició és un altre tabú, pleguem

Esgarrifen les unanimitats en personatges tan discutibles, preocupen els silencis i els oblits interessats de fets inoblidables, i angoixa constatar que la mort de Fraga ressuscita els tabús de la Transició. És més, hi ha el perill encara més greu que convertim la mateixa Transició en un nou tabú. Valorem la feina feta en aquests trenta-cinc anys, de la mateixa manera que caldrà criticar i reclamar tota la que no s'ha fet o s'ha fet amb els peus. Les transicions porten a algun lloc, i se les ha de jutjar també de forma resultadista. I comença a ser evident que no hem arribat allà on ens deien que anàvem. Acumulem proves que les ferides no cicatritzen tan tapades, dubtes raonables sobre si no hi havia una altra manera de fer certes coses. L'ambigüitat com a mètode pot ser bona si la societat evoluciona. Si només dissimulava, i a sobre ho fa cada cop menys, no. Sobta que es facin elogis a la capacitat democratitzadora de Fraga i no es puguin fer crítiques al que no va voler democratitzar. Decep un estat d'opinió acovardit en què se subratllen les llums i es considera de mal gust recordar les ombres. I alarma que alguns vulguin que Fraga s'hagi endut a la tomba les oportunitats de demanar disculpes a les víctimes de les repressions i crims del franquisme. El fantasma dels gestos pendents perdura, i més quan en molts aspectes t'adones que som on érem.