FLISTFLAST

La fi de la Transició?

Jo vaig ser un lluitador antifranquista. Des de la placenta organitzava manifestacions que van canviar el rumb del líquid amniòtic de la història d’aquest país. Un cop vaig poder sortir de la clandestinitat vaig preparar el derrocament de la dictadura. Durant els meus primers quatre mesos fora de l’amagatall em dedicava a fer vodú quan Franco sortia per televisió. Els meus ditets sucats de betum embruixat van aconseguir que, finalment, el novembre del 1975, el dictador morís pel meu poder sobrenatural de wifi màgia negra. I jo vaig poder centrar els meus esforços a formar-me: em passaria el dia llegint Interviú.

Sí, alguns han dit, aquests darrers dies, que l’anunci del tancament de les revistes Interviú (1976) i Tiempo (1982) és, simbòlicament, l’adeu de la Transició espanyola. Sens dubte són dues publicacions mítiques, però no hem de confondre el fum amb el rostit, que deia el pollastre. La Transició sobreviurà a tots els éssers animals, minerals o siderals que facin falta. Fàcil. La Transició no es pot empassar, digerir: està feta de formigó armat de país, i cervell, subdesarrollista. La Transició és una confusió, un caos, un desgavell, una partida de trilers a la Rambla: on és la boleta? Mai ho saps. Mai ho sabràs. Però il·lusiona, eh? És la ludopatia nacional.

La Transició va fer una aposta forta. De timba de bar nocturn de carretera sense cap ratlla blanca a terra. D’habitació de trastos de bombeta de 20 watts. De fum de tabac com a ventilador. D’ulleres fumades sense ulls. De cares d’ombres de cinema expressionista. Aquí es va fer una pel·lícula que volia ajuntar amb ciment tragèdia i comèdia. La Transició espanyola és Los santos inocentes i La escopeta nacional. La primera (Mario Camus fa la pel·lícula de la novel·la de Miguel Delibes), la tragèdia més miserable de l’Espanya eterna d’olor d’all sanguinari a l’Extremadura del franquisme. El drama d’uns pocs que manen i uns molts que obeeixen. De poder d’escopetes cruels, violentes, de señoritismo de cacera. I la segona (de Luis García Berlanga), la comèdia crepuscular de cacera mesetaria de zombis del franquisme. Ànimes en pena borratxes de no res. I aquell català, com un negrito bueno (José Sazatornil), obeint el buana i pagant tota la festa. Venent la butxaca i l’ànima per no endur-se res. Perquè al final la Transició ens ha dut a la desesperació, a la pansició, a l’abocador de residus. Ens ha dut a Torrente, el brazo tonto de la ley (Santiago Segura). El país narcòtic que només sap despertar per pebrots. Encefalograma pla i pistola.

Com Franco, els mags de la Transició també moriran al llit. Sense admetre errors, fracassos, manipulacions, mentides, res. Deixen una estructura de ciment contra la qual s’han estavellat les generacions nascudes a partir dels anys setanta. No han pogut, no poden fer res: dirigir, manar, somiar. No deixen: és la tragèdia i la comèdia de sempre. El problema d’Espanya és més greu del que es diu perquè és biològic, genètic, nuclear. Com sempre, Catalunya és heroïna moral i primer assenyala i després la volen matar. ¿Es pot entendre la repressió, la violència, contra el govern de la Generalitat, els seus dirigents, contra tot un país, contra tots els catalans, sense la Transició? No es pot entendre.

No és estrany que, ara, alguns aquí i tots allà (començant per Podem) somiïn tornar a la casella del pecat original. I invoquin, via ouija d’etanol, l’esperit de la Transició. Volen que El xou de Truman continuï. Un reality show de televisió en directe al servei de la mentida. Una vida falsa on el pobre Truman viu enganyat envoltat d’actors que creu que són els seus veïns, amics, família. Tot és un decorat físic i anímic. Una ciutat construïda amb ciment aluminós. Que un dia s’ensorra. El ciment amb què s’ha construït Espanya, la Transició. Tot va caient, però també tot es va reproduint. The show must go on. El futur és més Transició-pansició-repressió-humiliació. Truman Catalunya, tard o d’hora, tornaràs a veure la porta de sortida de la ficció.

Etiquetes

Més continguts de