Tres dies a Eslovènia (2)
La meva primera obligació al congrés de Bled va ser la de participar en una lectura de poesia a la biblioteca de Kranj, una ciutat a una horeta de cotxe camí de Ljubljana. La biblioteca és un edifici nou, estrenat l'any passat, suposo que construït amb els fons europeus ben utilitzats. Un edifici gran i còmode. Molt freqüentat, ens va dir el director, que ens va presentar en anglès, suposo que per deferència, perquè el poguéssim entendre. Va ser un acte agradable, una mica avorrit, com acostumen a ser aquesta mena d'actes. Quan vam sortir-ne, el sol ponent tenyia de rosa els cims nevats que marquen la frontera amb Àustria. A l'altra banda, Klagenfurt, la ciutat natal de Peter Handke. Em vaig guardar prou de fer-hi referència, però. Handke es va oposar vivament a la dissolució de Iugoslàvia.
L'endemà al matí, en una sala de l'hotel de Bled, vaig participar en una taula rodona. Vaig llegir en francès la meva breu comunicació i Carme Arenas va llegir en anglès la de Josep M. Terricabras. Però la veritat és que no ens van fer gaire cas, perquè la taula rodona es va desviar ràpidament del tema. Hi havia una cineasta israeliana que va fer un speech esplèndid, en anglès. Però el que va dir va ser contestat immediatament, en francès, per una passionària marroquina, amb una certa intemperància. I ja la vam tenir armada. Al fons de la sala, per la finestra que donava sobre el llac, s'hi veia el castell de Bled, arrapat a la penya, i les muntanyes nevades que li feien un marc idíl·lic.
Acabada la sessió ens van portar a passejar. Ens van dur, en autocar, a Zirovnica, una ciutat petita sota mateix de l'Stol, el pic més alt de la serralada dels Karavánke, ben nevat. L'objectiu, però, era Vrba, un pèl més a l'oest, ja a la falda de les muntanyes. Prats verdíssims, casetes baixes amb els teulats amb molt pendent, tanques de fusta, bedolls, til·lers, avets. Vaques i cavalls. Des de Zirovnica, ens hi van dur en dues carretes. Uns magnífics lipizzans blancs les tiraven. Un dels cavalls saltava, piafava, renillava. Massa càrrega? "No, va fer el cotxer". El cavall era un semental i aquell matí havia cobert dues eugues. "Al noi li ha agradat i en vol més", va afegir rient. Ja érem a pagès.
A Vrba hi va néixer el més gran poeta eslovè, France Preseren. I s'hi conserva la seva casa natal, ara convertida en un petit museu i en una mena de santuari patriòtic. He dit patriòtic i no nacionalista , perquè és una paraula proscrita en aquest país, com ho és a Àustria. L'ombra de Hitler és allargada, ja se sap. Preseren és un gran poeta romàntic. Va néixer a Vrba el 1800 i va morir a Kranj el 1849, on exercia d'advocat. La caseta dels Preseren és una de les poques del poble. Caseta humil, conserva records de l'escriptor, entre altres el seu bressol, semblant al que es guarda a Folgueroles, a la casa de mossèn Cinto. De fet, tota proporció guardada, Preseren és el Verdaguer d'Eslovènia. Políticament més atrevit que el nostre mossèn, perquè ja en la seva joventut va escriure en favor de la independència d'Eslovènia i en favor de la llengua eslovena com a llengua d'ús habitual al país. Preseren no era capellà, però poc li va faltar per ser-ho. Tenia tot d'oncles que ho eren i la seva mare ho volia ardentment. Però el noi, que va tenir la sort d'estudiar a Viena, es va tornar un lliurepensador. A més, hi va haver les noies. Primer una, amb qui va tenir tres fills i amb qui no es va casar i, després, una altra, una tavernera de Ljubljana.
És emocionant veure aquests llocs natals tan humils dels grans escriptors, veure com el talent s'imposa i es busca el camí. Verdaguer va tenir sort del Seminari. Preseren, dels seus oncles capellans, que el van protegir i educar. Preseren té un monument a Ljubljana, projectat per Joze Plecnik, el gran arquitecte, tal com Verdaguer té un monument a Barcelona, projectat per Josep M. Pericas, contemporani de Plecnik, amb qui té, si ho sabem mirar bé, més d'un punt de contacte: els signes del temps.
