Tres realitats complementàries
Allò que l’alegria dura poc a casa del pobre va ser inventat per descriure la vivència perica. En un article estiuenc faré un repàs de com els moments feliços s’han vist estroncats per disgustos o grans desgràcies. Dissabte, l’alegria per la victòria en el no derbi no és que durés poc: directament va ser tapada per un seguit d’episodis desagradables que tots tenim ben presents i que, per tant, m’estalvio de descriure. Episodis que els pericos hem viscut de maneres diverses. Totes elles, expressions d’unes mirades tan parcials com certes. Posar l’èmfasi només en alguna és, penso, tan erroni com negar-la. Totes tres són certes i complementàries. I la seva suma és, segons la meva opinió, el que més s’acosta a la, amb perdó, veritat.
Tenim la pell fina. Com totes les minories, suportem malament les crítiques i tenim el llindar de la tolerància molt baix. A la mínima, fem com l’eriçó: ens repleguem en nosaltres mateixos i traiem les punxes. Això debilita l’autocrítica i la capacitat de millora. I a vegades ens fa respondre amb canonades els atacs de formigues.
Van contra nosaltres. Les hordes internacionals i tots els mitjans van contra nosaltres. El pitjor que li pot passar a qui té complex de persecució és que el persegueixin de veritat. Som una anomalia molesta i antipàtica. Només som notícia per raons negatives. Si algú ens insulta és com a resposta a una provocació nostra. Si un dels nostres insulta, ningú no recorda cap provocació. Els feixistes i violents que porten la nostra samarreta són representatius. Els feixistes i violents que en porten d’altres són l’excepció. Hi ha un prejudici que ens converteix en sospitosos o, directament, en culpables. Només cal adaptar els fets a l’esquema previ. Sobretot, mai no s’han de destacar fets que el neguin. Que la realitat no corregeixi els prejudicis.
Ens equivoquem massa. Donem massa motius per confirmar els prejudicis. Arrosseguem un problema amb una minoria de violents que cap mecanisme de defensa pot negar ni justificar. Només des de l’acceptació del problema, només des d’un diagnòstic encertat, es pot trobar la solució. La negació o la minimització només perpetuen el problema. Després hi ha errors greus, però excepcionals, com el de José María Calzón. Que no es poden justificar, però que, sense treure-li gravetat, hem de ser capaços de perdonar. Amb el seu comunicat ha fet el que havia de fer. Això sí, com a club no ens podem permetre tardar tant a reaccionar. Hi ha, em temo, un problema amb la presa de decisions. Però aquesta ja és una altra història.
