Dimecres gairebé de matinada vèiem a Cuatro 21 días , un programa en què la periodista Adela Úcar conviu en primera persona amb la temàtica que aborda. En aquesta ocasió viatjava a Noruega per veure com tiren endavant els immigrants espanyols que hi busquen una oportunitat laboral. Seguint l'estil marcat per Samanta Villar, continuem amb aquest periodisme autogravat en primeríssim primer pla en què la noia s'escandalitza de tot el que veu i sent por i pena per tot i tothom. Un cop a Noruega, Adela Úcar fa veure que busca feina i aquí entrem en el súmmum de la falsedat documental. Ella simula que es desespera buscant feina i portant currículums arreu. Com que no la volen surt amb cara de fracàs de cada botiga. Com si no tingués feina. Paradoxa: una periodista exerceix la seva feina fent creure als espectadors que no en té. Com que no troba feina (i si en trobés no ho posaria en el reportatge perquè se li esconyaria l'invent) simula que pateix per coses que no passen de veritat. I fa veure que l'afecten situacions del tot fictícies. Els testimonis són verídics i les respectives històries segurament també, però, quin valor té això explicat per una periodista que fingeix des del primer minut? Finalment aconsegueix trobar feines que són desagraïdes, com netejar camions amb una mànega. Ella ho prova 15 minuts per gravar el reportatge i després fingeix haver-s'hi passat el dia. La gràcia és que troba la feina en menys de 21 dies mentre explica que els immigrants fa mig any que en busquen. Com s'entén? Doncs perquè és mentida. Així de clar. A la tele, les coses no són com són sinó com sembla que són, així que no calen escrúpols. La reportera elabora un discurs de valors absolutament demagògic basat en les penúries dels pobres i els aturats. La crisi ha servit en safata els missatges televisius més fàcils i barats.